Canfali Marina Alta

VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons:  Sobre sexe i prostitució (CLXXXII)

VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons:  Sobre sexe i prostitució (CLXXXII)
  21/03/2017

 

La darrera setmana ens detinguérem parlant de la vagina. Continuem ara amb el mateix tema, referint-nos a la massa tumoral cada vegada de major dimensió. Eixa anomalia, segons els papers, té fàcil solució amb una petita intervenció amb bisturí que permet que el fluix menstrual i les secrecions vaginals troben la seua sortida a l’exterior. L’espessor de la membrana de l’himen varia des de poc més d’una dècima de mil·límetre fins dos mil·límetres, mesura l‘última que pot arribar sobre tot en dones verges d’edat madura, per haver-se augmentat a expenses del teixit conjuntiu amb el transcurs del temps, encara que també es dona ocasionalment en dones joves a les quals els arriba a ser precís suprimir-lo quirúrgicament per poder mantenir relacions sexuals.

            L’himen es desgarra normalment per dos llocs amb motiu del primer contacte sexual, des del centre fins el bord adherit a la vagina i aquest trencament sol anar acompanyat d’hemorràgia, generalment lleugera, a causa del traumatisme patit per la infinitat de venes capilars i artèries que el reguen.

 

L’ANUS I EL PERINEU

 

            És a dir: el “ano” i el “perineo”. Tots dos no poden considerar-se òrgans sexuals pròpiament dits, però desenvolupen, malgrat tot, un important paper en la vida sexual de la dona, algunes de les quals (els hòmens en menor quantia) posseeixen gran sensibilitat en eixa regió, que respon intensament als estímuls tàctils.

            L’opinió, molt extensa, de que l’expressada zona no es manifesta activa més que amb càrrec a les relacions homosexuals, és francament errònia, essent molt major d’allò que es creu el nombre de persones d’ambdós sexes que reaccionen enèrgicament davant les excitacions anals, fins el punt de què hi ha dones que no aconsegueixen el paroxisme sexual si no intervenen les citades sensacions. El fet té fàcil explicació anatòmica sabent que tota la regió està íntimament lligada a l’aparell genital per multitud de nervis i muscles, per la qual cosa no es pot parlar de perversió en aquest cas. El perineu és l’envà muscular que oclou la pelvis per baix i que està travessat per la vagina i el recte; realitza una important funció en el treball del part. La seua falta d’elasticitat pot ser causa de desgarrall al pas del cap del xiquet, que provoca sempre una ampliació de l’orifici i del canal vaginal i una bretxa en la paret del fons pelvià per la qual poden projectar-se cap a fora l’úter i la paret vaginal, com a conseqüència de la pressió exercida pels intestins.

            Aquests desgarralls, quan són recents, són fàcilment curables mitjantçante l’adequada sutura dels plans escindits, però abandonats a la curació espontània arriben a permetre de manera definitiva el descens de matriu i vagina, necessitant per ser corregits una laboriosa intervenció del especialista. Això se’n diu “colporràfia”.

 

MUSCLES PERINEALS

 

            Tots els muscles de la pelvis femenina, inclosos els muscles perineals, contribueixen en major o menor grau a les diferents fases de l’excitació sexual i especialment a l’orgasme que l’acaba. El muscle en forma d’anell que tanca l’orifici exterior del recte s’anomena esfínter de l’anus, posseint altre paregut a la uretra. Tots dos són constructors i de mecanisme voluntari durant l’expulsió de l’excrement o l’emissió d’orina; en canvi, són objecte de contraccions rítmiques, de caràcter involuntari, en aproximar-se el moment de l’orgasme. El muscle constrictor de la vulva rodeja l’entrada vaginal i està format per un feix de muscles que determinades dones poden accionar a voluntat i que solen contraure’s durant la realització de l’acte sexual, “aspirando”, per així dir-ho, el penis i atraient-lo cap a l’interior de la vagina, relaxant-lo després, per a novament contraur-re’s, sumant la seua acció a les restants causes de la sensació plaent. En aparèixer l’activitat d’aquest muscle és poc pronunciada quan més evolucionada és la raça de la dona, i en opinió de molts anatomistes es troba en regressió en la blanca.

            Anàloga funció té l’anomenat elevador de l’anus, que, com el seu nom indica, s’encarrega de l’alçament de la part inferior del recte. Això i tot, eixa denominació és totalment exacta, perquè la seua contracció no determina solament aquesta elevació (que més bé constitueix la menor part de la seua funció), sinó la del canal vaginal, al mateix temps que l’atrau en direcció del pubis, provocant així el seu estretament. La seua activitat és generalment de caràcter reflex, encara què, com l’ anteriorment descrit, pot ser accionat a voluntat d’algunes dones.

            La major part dels ginecòlegs concedeixen una gran importància a la funció dels dos grups musculars abans citats i orienten els seus consells en el sentit de practicar moviments gimnàstics dirigits a la iniciació del moviment voluntari dels mateixos, amb la finalitat de fortificar la musculatura de la pelvis, generalment fluixa que redunda en benefici del treball del part.

 

LES HORMONES SEXUALS

 

            Quina cosa són les hormones? Segons Seyle, se li dona el nom d’hormones a aquells “compostos fisiològics i orgànics produïts per determinades glàndules amb la única finalitat de regular l’activitat de diverses parts de l’organisme”. En altres paraules, podrien definir-se amb idèntica propietat, dient que són “missatgers químics que, per mitjà de la sang, porten ordes d’excitació o inhibició de determinats processos vitals, sempre a distància, relacionant uns òrgans amb altres i establint entre ells un perfecte equilibri i un funcionalisme harmònic”. Tenim, doncs, que les hormones són productes fisiològics -fabricats pel propi organisme- que secretades per determinades glàndes, passen al torrent circulatori i utilitzen la sang com a mitjà de transport per arribar al seu destí. Tot el món sap com són i com actuen les glàndules -les salivals, les lacrimals o les sudoríferes, per exemple- que produeixen, acumulen i excreten els seus respectius productes. Però en aquest cas es tracta de glàndules exocrines o de secreció externa, perquè aboquen els citats productes a l’exterior o a una cavitat del cos, a través d’un o més canalículs. Les hormones, en canvi, són secretades per glàndules endocrines o de secreció interna, que aboquen les seues secrecions directament a la sang que circula pels vasos sanguinis adjacents, sense el concurs de cap canalícul entremig. Exemple de glàndules endocrines són el tiroide, la hipòfisis, les suprarenals, etc. Existeixen a més, un tercer tipus de glàndules mixtes, o de secreció externa e interna indistintament, capaces també de secretar hormones. Entre elles figuren el fetge, el pàncrees, el testicle i l’ovari. Continuarem.

Cercar notícies
Agenda