VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CXCV)

Ens havíem detingut parlant sobre els procediments utilitzats per a la dona. Continuarem ara amb el tema. L’inconvenient està en què poques substàncies químiques són capaces d’impregnar totalment les parets de la mucosa vaginal, malgrat que les experiències de laboratori siguen suficientment satisfactòries i concloents, però en la pràctica succeeix que l’humitat dels genitals femenins és insuficient per aconseguir la finalitat prevista. Atenent aquesta contingència, pomades i gelatines són les que millors resultes han donat.

            En eixos casos, es confia al contraceptiu químic de dos funcions simultànies, que són obturar l’orifici d’entrada de l’úter i destruir després ràpidament els espermatozoides arribats. Amb esta finalitat, als productes envasats s’adjunta una cànula de vidre o plàstic que es pot fixar a rosca en l’envàs. Introduïda fins les proximitats del morro de tenca, mitjançant una certa pressió en el tub, recobreix de preparat les parets de l’úter.

            Entre determinades classes socials d’Europa i Amèrica s’utilitzen també correctament, tant com mesura profilàctica com en qualitat d’anticonceptiu, les dutxes vaginals, que en França solen formar part de la higiene íntima diària. Sobre aquesta pràctica, també les opinions estan dividides. La dutxa vaginal i les injeccions intragenitals, addicionades o no de compostos químics, poden provocar reaccions inflamatòries i afecciones de la mucosa, apart de constituir un mètode poc segur en quant a propietats contraconceptives.

            L’efecte, abans del contacte sexual manca d’eficàcia, i després del coit, la seua acció depèn de que siguen empleades, puix de totes formes i en el millor dels casos la destrucció no abastarà més que a les cèl·lules germinals que es troben encara en la vagina. Així és que si el seu ús no és immediat (i ho és rarament, malgrat els irrigadors especials que ho permeten, sense moure’s del llit recuperar l’aigua sense escampar-la) alguns espermatozoides poden haver penetrat en l’úter.

            Ens queden per enumerar els preservatius femenins. Citarem en primer lloc els anomenats captuxons de coll (també coneguts per pesarios, encara que aquest nom siga més propi d’altres instruments, generalment de caràcter terapèutic) o de fons, que poden ser de goma, metall o matèria plàstica i que aquest nom siga més propi d’altres instruments, generalment de caràcter, que es col·loquen obstruint l’entrada de la matriu.

            Eixos aparells es mantenen per pressió al temps que per un efecte de succió, però l’elecció de model és tasca delicada, sent precís consultar, amb una sola volta, amb un bon especialista. Apart d’això i una vegada elegit, el coll de l’úter pot experimentar variacions de grandària a causa d’inflamacions o retraccions, que determinen que el caputxó perda la seua estanquitat sense que la dona ho advertisca i resulte inútil. En ocasions, es pot desplaçar durant el coit o com a conseqüència d’un moviment anterior brusc (amb accés de tos, un esternut, etc.) i en molts casos l’intestí o la veixiga en repressió pot dificultar al seua correcta col·locació.

            A més, hi ha que tenir present que l’aparell ha de muntar-se molt net, esterilitzat si és possible, i que ha de llevar-se els dies que corresponen a les regles, per facilitar el lliscament del flux.

            A fi de contes, que és necessària una gran pràctica, adquirida en el curs d’un llarg aprenentatge.

            Els diafragmes obeeixen a un principi distint. Solen ser de goma i ofereixen l’aspecte d’un petit caputxó de bords arrodonits, en l’interior del qual s’allotja un petit resort en espiral, els extrems del qual es reuneixen en cercle. Col·locats, divideixen en dos seccions independents la cavitat vaginal, segons un pla perpendicular al seu eix longitudinal, de les quals la superior, corresponent a la zona que aloja el coll uterí, queda perfectament tancada.

            El resort al·ludit manté el caputxó adherit a les parets de la vagina i li impedeix moure’s accidentalment, contribuint a la seua fixació i a la tanca estanc de la porció vaginal superior la succió que determina la forma còncava del diafragma.

            Este mitjà de protecció ofereix sèries garanties de seguretat i si, per a major eficàcia, s’impregna la membrana de qualsevol pomada anticonceptiva es proveu l’eventualitat de que algun espermatozoide puga franquejar-se pas a través de la vora del diafragma en contacte amb la mucosa parietal o d’una ocasional clivella per deterior de l’aparell.

            Si la descripció d’un diafragma sembla un tant complexa, la seua manipulació és molt senzilla, a condició de què les seues dimensions estiguen ben adaptades als òrgans de la interessada. I respecte a l’acoblament sexual, no resulta molest per a cap dels actors.

            En quant a la seua elecció, ha de ser feta per un ginecòleg i no és necessari desplaçar-se després de cada coit, encara que si s’exigeix una asèpsia rigorosa per al seu ús; no hi ha que mantenir-lo més que unes quantes hores. Les inflamacions que pot provocar sempre són degudes a una manca d’higiene, a un aparell mal triat o triat deficientment ajustat. Quan apareixen desviacions uterines, la seua col·locació i adaptació és més difícil, però tampoc resulta impossible.

CONTRACEPCIÓ ORAL. ELS ANOVULATORIS. COM VA NAIXER LA PÍLDORA

            La posta ovular es produeix tots els mesos. Sense òvul, no hi hauria fecundació i, per consegüent, l’embaràs seria impossible. Ara bé: existeix qualsevol altre mitjà per mantenir en repós l’ovari i impedir que es produisca l’ovulació?

            De fa molt de temps se sap que existeix, en efecte, un estat natural durant el qual s’hi inhibeix la posta ovular, la dona no pot ser fecundada. El susdit estat natural el constitueix el propi embaràs.

            Durant els nou mesos que abasta el període de gestació, cap òvul és alliberat. La naturalesa ho ha previst així, precisament per evitar que es produiquen varis embarassos superposats i que diversos fetus, d’edat escalonada, pogueren desenvolupar-se simultàniament, amb evident risc per a tots ells.

            Esta letargia de l’ovari durant l’embaràs és deguda principalment a una hormona, la progesterona o luteïna, elaborada en grans quantitats per l’organisme de l’embarassada.

            La síntesi de la progesterona no és cap secret per a la industria química, que pot obtenir-la artificialment. Però, per detenir l’ovulació d’una dona no embarassada seria precís administrar-li una quantitat d’aquest producte que la utilització de la progesterona amb fins merament contraceptius resulta del tot impossible portar-lo a la pràctica. Seguirem.