Casa Meua és Casa Teua, mai més ben dit

El programa d'Els Magazinos es ‘puja al vaixell’ de la família Mena

Diuen que per a trobar-te bé en un lloc has de ser ben rebut. Quan visitem un restaurant, valorem el producte, l'elaboració i el servei. Però si a més aconsegueixen fer-nos sentir com a casa, l'èxit està pràcticament assegurat. Això és el que ocorre en el Restaurant Mena, on el tracte familiar que rep el client no està renyit amb la professionalitat. Tot el contrari. Allí no sols gaudirem de bon menjar. També d'unes vistes increïbles que ens conviden a prolongar la nostra estada. Un binomi -gastronomia i paisatge- que, al costat de l'atenció que ens ofereixen, fan de la nostra visita una agradable experiència. Aquest mes de març ens pugem amb Els Magazinos al ‘vaixell’ d'una de les famílies hostaleres amb més solera de Dénia. Ho fem amb el programa Casa Meua és Casa Teua, un nom molt apropiat.

La nostra travessia comença l'any 1959 quan Diego Mena Llorca i María Cuesta Llidó, amb els seus fills Maruja, Vicenta i Diego, obrin un berenador al final dels Gires. No eren nous en això de l'hostaleria. Un accident ocorregut durant la riuada de 1957 va obligar al cap de família, que es va debatre entre la vida i la mort, a deixar el Bar Monterrey, situat en Marqués de Campo. Recuperat, emprenia una nova aventura hostalera al final de Les Rotes a les portes dels anys 60.

El local, segons compte qui dirigeix ara el negoci, Diego Mena Larrosa, era una barraca de cañizos que es va conéixer com el bar de l’Olivero, en al·lusió al lloc de procedència del seu avi. “Record, de xicotet, posar els cartells de Casa Mena, Casa Fonda Mena…. però encara hui”, assenyala, “les persones més majors ho diuen així”. La gent s'emportava el menjar de casa i allí se servien les begudes i una mica més per a acompanyar. Això sí, els primers clients gaudien ja de les meravelloses vistes que el restaurant continua oferint. 

Van començar a preparar-se paelles a llenya i alguns aperitius, tot encara molt d'anar per casa. Després arribarien les reformes i d'aquella primitiva cuina coberta dels primers anys es va passar a un local de tres altures, salvant els desnivells del terreny i a manera de terrasses que donen al penya-segat, i amb el saló en el lloc que ara ocupa el celler. Aquest últim comunicava amb un balcó que confrontava amb la mar, d'ací l'eslògan publicitari que el restaurant va utilitzar durant un temps: Casa Mena, balcó al Mediterrani. Les reformes posteriors van donar peu al fet que ho coneguérem com és ara, amb dependències i terrasses a un mateix nivell. 

Diego Mena Larrosa ens diu que el seu avi “era una persona molt de preocupar-se pels altres”. I clar, no podem evitar esbossar un somriure: ja sabem d'on li va vindre aqueixa faceta del seu caràcter a Diego Mena Cuesta, el seu pare. Ell va ser qui va donar l'impuls definitiu al restaurant i qui, amb el temps, va fer d'ell un referent en la cuina de Dénia. 

L'avi Diego portava la supervisió del negoci, l'àvia María i les ties Vicenta i Maruja treballaven en la cuina i el seu pare era la cara visible del restaurant. “Amb 16 anys va començar a treballar fora, en el servei”, explica. De ben segur que despuntava ja en ell aqueix do de gents que sempre el va acompanyar i que ho va fer una persona entranyable. 

Al costat de la seua esposa, Josefa Larrosa Navarro, Fina, van ser l'alma mater del restaurant durant molts anys. “Ell, de família olivera, i ella murciana, es van trobar a Dénia”, puntualitza el seu fill Diego. El matrimoni va saber inculcar als seus quatre fills la passió per l'hostaleria i són ells, hui dia, els qui segueixen al capdavant del negoci, cadascun com a responsable d'una àrea determinada. “Quan va veure que havíem aconseguit l'equilibri perfecte, i després d'haver estat 45 anys en la cuina, la meua mare es va jubilar”, precisa. 

Ell, el major, és el “director-incordiador perquè sempre estic en tots els fregueu-vos”, fa broma. La seua germana María de la Mar s'encarrega de compres i preparacions, a manera de coordinadora general. Mónica està en barra i Nati és l'encarregada dels arrossos, “alguna cosa que cal cuidar molt i en el que no pots fallar”. Entre tots, insisteix, “hem aconseguit un equilibri perfecte entre servei i cuina”, de manera que es treballa de manera coordinada, organitzada i sense tant d'estrés; només el necessari. 

El restaurant dista molt d'aquell negoci inicial, “molt de batalla i d'autobusos de turistes” però “on sempre es va donar qualitat”. Es posa un notable alt de nota. “L'excel·lent no ens interessa perquè suposaria una pressió molt gran”, adverteix Diego. Al seu judici, això podria revertir en una pèrdua de la qualitat humana, quan “nosaltres som molt familiars i volem continuar sent molt pròxims a la gent”, afig. 

Aquesta generació -la segona i mitja, com ell diu- té clar que el restaurant no ha de perdre la seua essència. La carta conserva els plats de sempre i introdueix xicotetes innovacions. Perquè qui arriba a casa Mena “ve amb una idea tira”. La paella valenciana, l'arròs a banda, els fideus rossejats, el rap a la marinera, la sarsuela i les graellades són inamovibles. Iniciatives com les jornades de temporada d'AEHTMA els han permés innovar en entrants i primers, “però no és fàcil, és més fàcil canviar un vi”. Ho diu qui s'ha encarregat de fer les cartes des que tenia 15 anys, i qui a més té clar que l'hostaleria és una cosa vocacional. En un ofici amb alts i baixos i sense horaris fixos, “cal tindre vocació, perquè si no és així es fa molt dur”. 

Per al sopar de Casa Meua és Casa Teua del 31 de març, amb la qual Els Magazinos i Cerveses Túria homenatgen els restaurants que han escrit i mantingut visca la tradició hostalera de Dénia i la Marina Alta, l'equip del Restaurant Mena recupera alguns d'aqueixos plats de sempre. Això sí, alguns amb un toc que els fa diferents. Per a obrir l'apetit, bisqué de galera i cranc; salaons variades, polp sec amb Avoe 5 Oliveres, mussoleta en marinera d'ametles, terrina de tòtena amb parmentier de creïlla i crocant de polp sec, gambeta de Dénia a penes escaldada; rap a la marinera amb ou, espàrrec i creïlla; i per a postres, l'exquisida i digestiva copa de la casa, ja saben aqueixa de taronja i pinya amb gelatina i nata. Tot això regat amb Cervesa Túria, vins valencians i cava.

El restaurant dels Mena té un rumb clar: oferir un bon servei i aconseguir que qui menge ho faça a gust, se senta feliç, tinga confiança en ells i envie als seus amics. Perquè el seu vaixell, com ells el criden, s'ha forjat fent córrer la veu.