El palau d'Ibn Muŷāhid?

Dénia va viure una de les seues èpoques de màxima esplendor durant la Taifa. Desconeixem no obstant això molts detalls d'aquell període tan apassionant de la història de la ciutat. Entre ells, la ubicació del palau de l'emir. L'arqueòleg Josep A. Gisbert aporta nova llum sobre el lloc que va poder ocupar la casa del màxim mandatari d'un regne que va ser bressol de savis i erudits i que, en els seus primers anys, es va estendre fins a les Illes Balears i va incorporar l'illa de Sardenya. Com diu Gisbert, “estem a les portes d'unes troballes transcendents que completen el mapa de Madīna Dāniya dels segles XII-XIII, i potser del XI”. Les recents excavacions de la zona del Fortí han permés contrastar fonts històriques per a arribar a aquesta conclusió.

Les cases de Zayyān Ibn Mardanīš, emir de València i Dénia, i de l'alcayt de Madīna Dāniya. Les cases del Rei entre el raval i la drassana. El palau d'Ibn Muŷāhid?

Per JOSEP A. GISBERT SANTONJA, arqueòleg

Carrocius: doms d'alcayt Aboabdyle Avenmaymo, qui sunt inter daraçanam et doms Çahen; et ortum d'Hamo Abenbaca Beb Alcohol, et est inter ravallum et rapitam. Idus madii (X)

Llibre del Repartiment.

La història es fonamenta en un dens i complex mosaic de fonts; entre altres, les escrites, iconogràfiques i arqueològiques. Al ritme que avança la investigació es va formant l'ordit i teixint el tirāz. L'anàlisi i la interrelació de testimoniatges donen més i més llum sobre la qüestió.

És el cas dels avanços del coneixement de la topografia històrica i la forma urbis de Madīna Dāniya; de la ciutat de Dénia andalusina. En l'actualitat, després de quaranta anys d'intervencions arqueològiques i treintaicinco de praxis de l'arqueologia urbana, aquesta és una vegada més l'espill i el reflex d'alguna cosa que sospitàvem fa dècades.

Les fonts escrites del segle XIII, cristianes, no són abundants, però a vegades exerceixen el paper similar al d'un GPS secular per a la localització de fortificacions, arquitectures o espais desapareguts des de fa segles i segles.

Amb l'ajuda dels documents i la cartografia, a mitjan huitanta, situàvem en el mapa de la ciutat el raval andalusí, circumdat d'un recinte emmurallat, conegut des del segle XVII per la historiografia com el «lugarejo, o quartel dels Marcelleses», i comptàvem amb les primeres evidències arqueològiques per a definir els trets i usos d'aquest.

Paral·lelament, geolocalizábamos i definíem l'espai de la drassana, present en les fonts escrites i en la cartografia històrica. Es documentava el seu recinte emmurallat, existent entre la muralla meridional del raval, a l'altre costat del canal d'accés dones de la mar [dàrsena], l’assagador d’Aranda, la façana marítima i el camí dels Lladres.

Un document de 1243 formalitza la donació, per part del rei Jaume I, de mitja drassana als templers «versus ortum Carrocii».

Així, la lectura de les fonts del segle XIII multiplica la informació i ajuda a la detecció i valoració d'espais de la Dénia andalusina.

Endinsem-nos en el curt però transcendent text del Llibre del Repartiment, Assentament 2167 de l'edició de A. Ferrando (València, 1979) i 0287 de l'edició de M. Sr. Cabanes i R. Ferrer (Saragossa, 1979).

Aquest text ja va ser objecte d'interpretació parcial, en considerar que una còpia erràtica d'un escrivà o bé una transcripció dubtosa, va fer que durant dècades es llegira «ortum d'Hamo Abenbaca Beb Alcohol» com a onomàstic, la qual cosa en realitat era la referència a una porta, «bāb»; de la porta Bāb al-Kuḥl. Aportem llavors una proposta de localització.

Aquesta porta del raval Gran connectava amb la façana marítima i el port. Es localitza en la rodalia de la torre d’en Carròs, en un sector on fondejaven les galeres i naus de poc calat. En el segle XVII la porta era, probablement, encara en peus i Marco Antonio Palau es refereix a ella com la Porta de la Duana.

Una de les portes de Madīna Mayūrqa, la de Santa Margarita, de Palma, ofereix el topònim: bab al-kofol. El significat del topònim, per l'arrel del terme, es va interpretar com la porta revestida de planxes de plom, encara que ens sembla més lògic considerar que deriva de la porta on es podria adquirir kuḥl; un cosmètic a base de galena molta usada per a enfosquir les parpelles i com a màscara d'ulls.

A partir d'aquesta font i després d'una minuciosa visura del circuit de muralles del raval Gran i de l'estat dels treballs arqueològics, endinsem-nos en altres aspectes del registre del Llibre del Repartiment:

«Carrocius: doms d'alcayt Aboabdyle Avenmaymo, qui sunt inter daraçanam et doms Çahen; et ortum d'Hamo Abenbaca Beb Alcohol, et est inter ravallum et rapitam. Idus madii (X)».

Çaen no és sinó Zayyān Ibn Mardanīš, l'emir que perdria València, conquistada pel rei d'Aragó a l'octubre de 1238. Rei de València i de Dénia a les portes de la conquesta.

Durant el pacte de Bairén, en 1239, Çaen va mantindre una cita amb el rei Jaume I, immortalitzada en el text del Llibre dels Feyts. Es desplaça des de Dénia amb una galera armada i planten les seues tendes en un paratge lacustre als peus de Bairén:

«[307] I, quan això fou passat, entràrem a la vall de Bairèn i parlàrem amb l’alcait que tènia el castell de Bairèn i amb aquells de Vilallonga i de Borró i de Vilella i de Palma, que eren castells de roca grans i forts. I ens digueren que, quan l’alcaid de Bairèn hauria fet pacte amb nós, tots aquells de la vall és rendirien. I Zaèn era encara a Dénia i ens envià a dir que és veuria amb nós; i nós li enviàrem a dir que ens eixís a la ràpita de Bairèn. I vingué en una galera armada i féu parar dues tendes i ací eixí i és veié amb nós a la nostra tenda».

El text que encapçala aquest article és ben explícit. Assenyala les cases de Çaen i les cases de l'alcayt; les màximes autoritats de Madīna Dāniya.

Aquestes residències, «doms», res tenen a veure amb el concepte d'una casa tradicional. Es tracta d'arquitectures destacades, almunias i/o palaus, amb jardins i horts, fortificades, amb amplis pavellons i fàbriques ampul·loses. Gruixuts murs amb vestigis d'elements d'adorn; sòcols pintats/esgrafiats, probables yeserías, etc.

És evident que, des de la donació que reflecteix el Llibre del Repartiment, va haver-hi episodis d'abandó i desmantellament d'aquestes arquitectures «palaciales»; canvis d'ús. Poc o res sabem. Però una acurada intervenció arqueològica sobre els vestigis que ja despunten en el paisatge donarà llum sobre aquestes qüestions.

Així mateix, el fet de tractar-se d'arquitectures singularíssimes i el fet d'estar en diàleg amb fortificacions ha d'establir les bases per a la seua valoració; processos de protecció, conservació i museïtzació, que ha de continuar la línia iniciada ja fa més d'un quart de segle, de posada en valor de les muralles dels recintes del raval Gran i de la drassana.

Un passeig pel carrer la Patà, entre i des de la carretera dels Gires, que confronta amb el Club Nàutic, fins a l'angle del llenç occidental del Fortí o raval Gran, ofereix ara mateix un panorama certament excitant i encoratjador, en haver-se exhumat parcialment un empori de tapiales que alerten de l'existència de probables arquitectures àuliques. Proposem un passeig pel carrer i una mirada des d'ella; domini del ciutadà.

La visura detallada de l'estat dels treballs arqueològics d'anteriors intervencions arqueològiques va constatar l'existència en aquest àmbit de la barbacana del llenç sud del recinte del raval.

El mur de la barbacana s'incurva allí on el llenç de muralla del raval comptava amb una torre semicircular de reforç. S'evidencia un disseny semblant a les muralles occidentals del raval. I, a més, revela que el camí de la Patà, ara carrer la Patà, és el traçat fòssil de la barbacana del llenç meridional de les muralles del Fortí i alberga el sistema de fortificació andalusina.

Així mateix, emergeixen dos complexos edificats diferents, pertanyents a cases palaus, amb les característiques descrites.

Més a l'est, prop de la porta de Bāb al-Kuḥl, un complex edilici de pavellons i espais que ens remeten a aquest model. Més a l'oest, invisible des del carrer, la façana o front d'un altre edifici amb portal jalonat per dues torres i, per tant, amb elements de fortificació, i un pavelló, estada o saló d'amplis murs, que conserva un sòcol pintat de color almagra.

Són, sense cap dubte, les cases de Çaen, de Zayyān Ibn Mardanīš, i la casa de l'alcayt, a les quals es refereix en l'Assentament del Llibre del Repartiment.

L'arqueologia té la paraula. I els seus resultats ens endinsaran en una altra qüestió no menys suggeridora.

Serà aquest espai ancestral de les cases dels quals governaven Dénia en les primeres dècades del segle XIII, el locus amoenus del palau dels emirs de la taifa de Dénia, Muŷāhid i ‛Alī Ibn Muŷāhid, dos segles arrere? I, seguint la cronologia, dels quals van usurpar el regne de taifes, del governador almoràvit, del d'Ibn Mardanīš o del governador almohade?

Superposició d'estructures n'hi ha. Visibles i rellevants. 

Per tant, estem a les portes d'unes troballes transcendents que completen el mapa de Madīna Dāniya dels segles XII-XIII, i potser de l'XI, que ha de comptar necessàriament amb el compliment de la llei, amb voluntats, amb una valoració adequada i amb processos de misse en valeur de les castigades, oblidades i injuriades empremtes de l'urbanisme, de les arquitectures, d'edificis singulars d'un dels períodes més fulgurants de la història de la ciutat de Dénia. Madīna Dāniya andalusí.