Teràpies amb gossos, alguna cosa més que acompanyament 

ROSA RIBES FORNÉS

Les teràpies i activitats assistides amb animals han demostrat efectes beneficiosos per al tractament d'algunes malalties, per a la millora de la qualitat de vida, per a alçar l'ànim i fins i tot per a facilitar la integració social de les persones amb dificultats per a comunicar-se o relacionar-se. Alguns hospitals als Estats Units i a Mèxic les han utilitzades per a reduir tensions en el dia a dies dels seus sanitaris, esgotats i amb un fort desgast psicològic després de jornades maratonianes de lluita contra el COVID-19. Més curiós és el cas de l'Hospital 12 d'Octubre de Madrid que, amb àmplia experiència en la seua aplicació tant en xiquets com en adults i per allò de la pandèmia, va posar en marxa el mes de setembre un programa en línia d'intervencions assistides amb gossos per als pacients de pediatria amb mal neurològic. 

La Residència Verge de la Soledat d'Ondara és pionera en l'aplicació de teràpies assistides amb gossos, una activitat que el personal del centre està desitjant recuperar quan la situació sanitària ho permeta. La culpable és Nena, una golden retriever que a tots els té robat el cor. El dia que tocava sessió, una vegada al mes, els residents l'esperaven en el saló. Ella arribava amb Mayte, però entrava sola a la sala i els saludava d'un en un. “L'experiència ha sigut fantàstica”, explica la directora, Paqui Ferrando, “ací hi ha gent molt deteriorada i Xiqueta ha aconseguit fer coses, fer reaccionar a persones, que nosaltres no podíem, per molt que ho intentàrem i de la forma en què ho férem”. Cita un cas concret, el d'una persona amb una pèrdua de la realitat molt important, que no reaccionava ni tan sols quan se li parlava i que un dia, quan va entrar la gossa i amb un simple contacte visual, “va modificar la postura, va fer intenció de tocar-la i li va dirigir unes paraules”. “Va ser superemocionante”, remarca la directora. 

“Els resultats són palpables i hi ha investigacions científiques que demostren els efectes positius del simple fet de tocar al gos que, per exemple, regularitza la pressió arterial”, comenta Ferrando. 

Mayte Ahuir i Nena portaven nou anys treballant en la residència d'Ondara amb el suport dels professionals del centre -sobretot la psicòloga i la tècnica d'animació- quan va esclatar la pandèmia. El seu taller, i també el programa intergeneracional que allí es desenvolupa en col·laboració amb l'IES Xebic, es troben a faltar “perquè són els que més influeixen en l'estat d'ànim dels residents”, molt afectats per la solitud durant la crisi sanitària. Ara bé, la decisió dels treballadors de tancar-se amb ells durant el temps que va transcórrer des que se'ls va administrar la primera dosi de la vacuna fins a la segona “va ser un respir per a ells i per a nosaltres”. Va haver-hi karaoke, cinema de barri, ball i més coses. Però, sobretot, es van sentir una mica més acompanyats.

SENSE PARAULES

Treballar amb les persones majors és per a Mayte Ahuir una experiència meravellosa per a la qual li falten paraules. En els seus records es mesclen emocions, llàgrimes, persones que no es movien ni reien i que ara interactuen amb la gossa, obrin la mà, l'acaricien, canten… Pel que aporta i pel que li aporta, el seu desig és reprendre l'activitat en la residència d'Ondara, on va començar en 2011, res més siga possible. Psicòloga de professió, en 2010 es va formar en teràpies d'assistència amb animals. Va començar amb les intervencions assistides amb cavalls i amb la seua gossa Nena, quan només tenia nou mesos, per a associacions i en residències d'ancians. Però va arribar un moment en què va haver de triar perquè la consulta com a psiquiatra i sexòloga li requeria cada vegada més dedicació. Així i tot, va continuar impartint el taller a Ondara, on la seua gossa i ella han creat un vincle molt estret amb la residència. “Ella sempre m'acompanya, és el meu coterapeuta, els clients de la meua consulta ho saben bé -assenyala-, ella els rep i aconsegueix traure'ls un somriure, i en el cas dels adolescents, per exemple, és qui trenca el gel”, comenta satisfeta.

QUI LLIG A QUI?

A l'hora de parlar d'intervencions amb animals cal distingir entre les teràpies assistides, que requereixen de la participació d'un equip multidisciplinari amb professionals de la salut que marquen els objectius a aconseguir, i les activitats assistides. Kris Mota, d'Hope Intervencions Assistides amb Animals, treballa també tots dos aspectes i destaca la facilitat dels seus gossos, Eddie i Julia, per a comunicar-se amb les persones a les quals assisteixen. “Per què? Perquè no jutgen, no miren malament a ningú perquè siga diferent, no rebutgen a algú perquè siga més gruixut, més baix o li caiga la bava”, explica. “A vegades sembla que saben a qui s'han d'acostar”, assenyala aquesta psicòloga amb formació en intervenció i teràpies assistides i que és a més educadora canina. 

Kris Mota apunta que el gos d'assistència “també ha de gaudir”. “Has de mirar pel seu benestar”, afig, “no ha de ser un gos explotat, un gos de circ”. Recorda que després de treballar “cal pentinar-ho i deixar-ho lliure, que córrega pel camp, perquè també ells reben en les sessions molta energia”. S'ha de portar un rigorós control veterinari i les visites a la perruqueria canina han de ser constants “perquè han de tindre el pèl molt net”

De la seua experiència a Madrid, on ha desenvolupat l'activitat durant anys, recorda molt bons moments. Cita aquells en què l'equip mèdic o de fisioterapeutes d'un hospital fa l'avaluació d'un pacient “i t'informen que s'ha pogut reduir la medicació a una persona amb depressió, o quan una persona que no podia caminar o moure's del seu seient s'alça parell estar amb Eddie, quan et veuen entrar i et somriuen…”. “És una espècie de capellà d'humilitat que et fa posar els peus en la terra -relata-, perquè la gent més necessitada és la més agraïda, i això és molt emocionant”. 

Encara que la majoria de moments han sigut gratificants, recorda algun episodi violent, quan un pacient esquizofrènic es va posar agressiu amb el gos. Però sens dubte, assegura, el més dur és la pèrdua d'algú, “sobretot si són xiquets”. 

Mota destaca el paper de les teràpies assistides en la millora de la qualitat de vida de les persones i els seus efectes en les àrees cognitiva i emocional, ja que el contacte amb l'animal produeix una pujada de l'oxitocina. Són recomanables per a tota mena de diversitats funcionals, autisme, alzheimer, depressions, estats d'ansietat… “fins i tot per a humanitzar l'estada en hospitals, fer més suportables els tractaments oncològics o l'espera dels xiquets a les sales d'urgència, traure de l'aïllament als ancians en les residències”. “El gos és un gran motivador, dona molta vida”, diu la representant d'Hope, “però també ajuda a emplenar activitats, com els exercicis de psicomotricitat o els d'equilibri”. 

No cal passar per alt que també es pot treballar amb xiquets en risc d'exclusió social o joves amb anorèxia o bulímia, assistir a víctimes de la violència de gènere, a alcohòlics i fins i tot als reclusos de les presons.

En un pla diferent al de les teràpies, les activitats assistides poden tindre un caràcter més lúdic i desenvolupar-se per exemple en centres escolars. Es poden impartir tallers de reforç i de lectura. En aquests últims, compte Kris Mota, els xiquets lligen o conten contes al gos i el fan amb major fluïdesa que quan lligen al mestre. Es poden treballar també valors i actituds.

Un gos d'intervencions assistides com Eddie i Julia - també de la raça golden retraiver- ha de ser entrenat diàriament, “però no sols en l'obediència, sinó també per a poder treballar entre bastons, cadires de rodes, caminadors, en diferents tipus de sòl…”, diu la seua propietària. Ella té cinc gossos i és amb els dos d'assistència amb els té un vincle especial, molt més fort, “hi ha una dependència mútua”, reconeix.