Adeu al Cervantes que va posar a Dénia en els seus versos

La mort de Francisco Brines va caure com un pitxer d'aigua freda sobe els qui li van conéixer i els qui han gaudit amb les seues lectures. Als pocs dies de recollir el Premi Miguel de Cervantes, el més prestigiós de les lletres en espanyol, tancava els ulls per sempre l'últim dels poetes de l'anomenada generació del 50. Ho feia a l'hospital de Gandia, on va ser ingressat l'endemà de rebre la visita dels Reis a la seua casa d'Oliva per a fer-li lliurament del guardó, “com si res haguera succeït”, com deia en un dels seus versos. S'apagava així un univers d'humanitat, d'amor per la terra i el paisatge, de melancolia, de reflexió sobre el pas del temps, de contemplació de la naturalesa, l'entorn i la vida. I també de qui va mantindre una relació d'afecte amb Dénia, on va recalar de manera intermitent per a conversar amb els amics, participar en algun acte o simplement gaudir d'aqueixes curtes estades que li van permetre acostar-se al seu patrimoni i a la seua rica gastronomia.

Dénia, com Elca, va ser lloc habitual de trobades entre Francisco Brines i Josep A. Gisbert Santonja, amb qui va compartir llargues xarrades i de la mà de qui va recalar en alguns dels llocs de culte de la seua cuina. A més de l'origen -tots dos naturals d'Oliva- els va unir l'interés de l'arqueòleg per la poesia de Brines i el d'aquest últim per l'antiguitat clàssica i el patrimoni. En 2006, Gisbert va assistir al seu discurs d'ingrés en la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola, on el poeta va ocupar la butaca X, i en 2010 el va acompanyar també a Madrid a recollir el Premi Reina Sofia de Poesia Iberoamericana. En un d'aqueixos viatges, recorda Gisbert, van compartir un sopar amb Carlos Bousoño –“un dels seus grans amics”, precisa- i la família, entre altres. “Mai l'oblidaré”, afig. 

Francisco Brines, de mirada intensa i alhora delicada, era una persona entranyable, d'aqueixes a les quals els agrada parlar, amb sentit de l'humor i capaç de transformar la vida en paraules a través de la seua poesia. De les seues visites a Dénia, l'arqueòleg recorda que li agradava passejar per Marqués de Camp i compartir amb ell taula i estovalles davant d'un bon arròs a banda. Ho va fer en més d'una ocasió, sota l'atenta mirada i la sàvia dialèctica de Jaume, en el Gavilá, on va celebrar un dels seus aniversaris. I també al Mena, on gaudia de la conversa amb Diego, el pare, qui l'acollia a la seua casa amb aqueixa amabilitat seua habitual i alguna broma sobre la seua ciutat d'origen comú.

Durant una d'aqueixes estades a la ciutat, a l'octubre de 2004, va visitar al llavors alcalde, Miguel Ferrer. Va transcendir una altra de les seues visites a Dénia, allà per 2015, quan va ser a la Sala del Castell per a presentar el llibre de l'arquitecte Joan Carles Fogo Vila L'edifici de la memòria, que analitza les arquitectures i els paisatges vitals de Juan Chabás, Gabriel Miró i Louis Aragó. Allí, Brines va parlar de Dénia, d'aquella Dénia que agradava visitar, passejar i degustar. 

En la tardor de 2019, Josep A. Gisbert va rebre una trucada telefònica del seu assistent indicant-li que Francisco Brines volia vindre a Dénia per a conversar i menjar amb ell. “Passegem per Marqués de Camp, de dalt a baix, alguna cosa que li encantava, i visitem el Museu de la Mar”, de la inauguració de la qual havia tingut coneixement per la premsa. Aqueix dia va haver-hi també menjar, en La Xerna de la Mar. El poeta ja presentava signes de feblesa i a Gisbert la trobada li va fer gust de comiat. 

Va haver-hi una nova reunió, al gener de 2020. En aqueixa ocasió en Elca, la seua casa, la casa. Allí es van reunir una trentena d'amics per a celebrar el seu 88 aniversari i rendir-li un xicotet homenatge. “Després va arribar la pandèmia i, pel seu delicat estat de salut, es va recloure”, explica Gisbert: “va estar tancat en la seua gàbia daurada”. La clausura no va ser obstacle perquè mantingueren el contacte i quan al novembre de 2020 Brines va ser reconegut amb el Premi Cervantes, el seu amic va anar a visitar-lo. Ho va rebre des del balcó i ell, des de baix, li va fer arribar la seua felicitació.

Aquestes són només unes pinzellades del poeta que ha fet història amb La tardor de les roses (1986), Premi Nacional de les Lletres Espanyoles i una de les obres mestres de la poesia espanyola de la segona meitat del segle XX. Lector de literatura espanyola en la Universitat de Cambridge i professor d'espanyol en la Universitat d'Oxford, va guanyar amb el seu primer llibre, Les brases (1959), el Premi Adonais de Poesia. Al llarg de la seua vida se succeirien els premis i reconeixements, com el Nacional de la Crítica en 1966 per Paraules en la foscor, el Premi Fastenrath que atorga la Reial Acadèmia Espanyola en 1998 per la seua obra L'última costa, o el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles pel conjunt de la seua obra poètica en 1999. Doctor Honoris causa per la Universitat Politècnica de València, en 2019 va obtindre l'Alta Distinció de la Generalitat Valenciana. 

Brines va anar donant mostres d'afecte, reivindicat per ell com el millor regal. Des de l'UCI, davant dels seus familiars, va escriure en un paper “us vull”. El passat 20 de maig es va apagar la llum, però no la veu. Sempre ens quedaren els seus versos. I la seua paraula continuarà sent la seua veu.