Carlos Alonso barreja experiències, records i ficció en la seva primera novel•la

La bóveda de los recuerdos. Construyendo memoria és la primera novel·la de Carlos Alonso. En ella juga amb experiències i vivències personals i de coneguts que li serveixen per a embastar un relat que, no obstant això, té poc d'autobiografia i és, més aviat, “ficció absoluta”, com ell va revelar en la presentació. Però és també una crida a mantenir viva la memòria històrica entre les generacions futures. Són ja pocs els testimonis de la guerra civil i la repressió posterior de la qual molts van ser objecte que continuen vius. Els seus records pengen d'un fil i corren el perill de desaparèixer. Alonso aporta el seu granet de sorra perquè això no ocorri en una obra molt pensada i en la qual res ocorre perquè sí.

            La novel·la de Carlos Alonso va ser presentada per la presidenta de la Associació Vent de Progrés, Amparo Casado, en el Espai d’Art Joan Castejón la setmana passada. Va destacar l'originalitat de la seva estructura temporal, amb una alternança de present i passat que resulta molt cinematogràfica. Va subratllar també el poder de les descripcions, com la que l'autor fa del Sanatori de la Barranca, situat en la Serra de Guadarrama, o la d'un Madrid molt galdosià que ell ha conegut en primera persona.

            En les pàgines del llibre s'aprecia així mateix el coneixement profund que Alonso té de la França rural i d'entreguerres i també, com ho va definir Casado, un sentit de l'humor “supercàustic”. El relat canvia diverses vegades d'escenari (Madrid, Noruega, el sud de França) i l'autor utilitza els objectes com un recurs literari.

Abrigallat per un nodrit auditori, Carlos Alonso va explicar que la jubilació li ha donat l'assossec necessari per a escriure una novel·la que té poc d'autobiogràfica, si bé beu de records personals i algun dels personatges que apareixen en ella està basat en persones que estaven aquesta mateixa tarda a la sala assegudes entre el públic.

            De la seva primera immersió literària, l'autor espera tres coses: que el lector tingui pietat en enfrontar-se al llibre d'un escriptor novell, va dir entre bromes; que gaudesca d'una obra a la qual ha donat pinzellades de novel·la negra; i que en arribar al final quedi un pòsit, un sediment, que refresqui els records i permeti fer “un exercici de memòria”.