De pare músic, fill ballador

De pare músic, fill ballador
  16/02/2021

 

Per DÍDAC VENGUT

El refranyer diu que No s’hereten sols els bancals per a expressar que un fill o una filla s’assembla al pare o a la mare. Però la família Giner-Ivars, de Benissa, fila encara més prim. El pare, Pascual, dos fills, Pascual i Pepe, i una filla, Reme, comparteixen professió, l’arquitectura –de fet treballen en el mateix estudi- i tenen la mateixa passió, la música. No negaran que, si més no, és un cas curiós que té la seua explicació. Potser perquè ho han mamat de xicotets o perquè ho porten en la sang. Siga com siga, les dues disciplines formen part de la seua vida i, de segur, donen molt a parlar mentre comparteixen taula. 
Deixem a banda el treball i se centrem en la passió, que sol ser més interessant. El patriarca, Pascual Giner, ha viscut la música des de ben jove perquè son pare, Joan de l’Alfama, va ser saxofonista de la banda de Benissa fins que es va jubilar. “Recorde que teníem una ràdio, una Philips, i quan mon pare venia a dinar, la posàvem i no escoltàvem  les notícies sinó concursos musicals”, diu. Ell va estudiar música amb el mestre Pepe Bertomeu, Pepe La Maca, i amb deu anys va entrar a la banda de música, on tocava el clarinet i, més concretament, “el Requinto, com es deia, que era el clarinet més xicotet”, recorda. Després, amb 15 o 16 anys, va ser la veu cantant del grup Els Ocells Folls amb els amics Juan Andrés Bruguera (guitarra), Ambrosio Colomer (guitarra i harmònica), José Miguel Perles (guitarra elèctrica), Jaime Gilabert (bateria) i Antonio Cuello (guitarra). Parlem de 1966 i tocaven la música pop de moda, amb versions de Los Brincos, Los Sirex, etc. Van debutar en la sala de les Escoles Velles on els germans Botero feien projeccions cinematogràfiques. “Perles era el millor del grup i dels pocs que, per aquells temps, tenia una guitarra elèctrica”, diu Pascual.
    La música va estar també present en la seua etapa d’estudiant com a membre de la tuna del col·legi dels franciscans a Carcaixent i també anys més tard a Granada. “No era membre oficial, per dir-ho d’alguna manera”, conta, “però jo els acompanyava quan anaven a fer serenates”. Ja al seu poble natal, Pascual va ser un dels fundadors de la Rondalla Cultural de Benissa. I també del seu darrer projecte, el grup Marinaboleros, dos formacions amb les quals continua actiu a hores d’ara. 
    Quan la seua filla Reme tenia 18 anys, tots dos van gravar un disc de boleros titulat Ilusión. “Jo cantava i ella m’acompanyava i vam fer també alguns duets. Tenia moltes ganes i una gran il·lusió de fer açò i d’ahí ve el títol”, subratlla. Pascual confessa sentir-se “molt satisfet” d’haver inculcat l’amor per la música als seus tres fills. “Ells han tingut una formació molt millor que la meua. Tots tres han estudiat piano i la música forma part de la nostra vida des de sempre”, comenta Pascual. 
    I després està l’ofici, l’arquitectura. “Jo ja ha cedit els trastos i ara treballe per a ells pràcticament”, diu el pare. En tot cas, Pascual assegura que “l’arquitectura i la música tenen molt a veure, estan molt relacionades entre si. Parlem de composició, de disseny, de mètrica, de compàs i són conceptes paral·lels en ambdues disciplines”.

VIURE LA MÚSICA, UN PRIVILEGI

    Pascu Giner –fill- es va ensenyar a tocar la guitarra amb son pare a la rondalla. Qui anava a dir-li que uns anys més tard tocaria les seues composicions davant de 10 o 20 mil persones i a ciutats com Madrid, Barcelona i a territoris més allunyats encara com Galícia i el País Basc o, fins i tot, a l’estranger. I ho va fer durant 10 anys com a teclista, compositor i productor d’Aspencat, un dels grups més forts del panorama de la música en valencià. “La música m’ha permés ser com sóc ara. És una forma de viure i una experiència que et marca”, diu Giner. “Crec que el més important”, afegeix, “és viure-la perquè coneixes molta gent, veus molt de món i t’enriqueixes com a persona. En este sentit he estat un privilegiat”.
    Aspencat ben bé feia 60 o 70 concerts a l’any, que es diu prompte. Pascu, a més, va fer la primera gira amb Zoo “però era massa carabassa i em vaig centrar en una cosa sols”. Ara, aprofita la seua experiència per assessorar gent que comença i fer alguna producció en l’estudi que té a casa. En el record estarà sempre tot allò compartit amb els amics de Xaló, Kiko Tur i la resta. Una aventura que es va iniciar a l’institut i que “mai pensàvem que arribaria a on va arribar. Va ser una experiència professional molt bonica”, diu Giner. Ara, continua lligat a la música “però com a hobby”, apunta.
    
CANTANT I LLETRISTA

    La veu femenina d’algunes de les cançons d’Aspencat és de Reme Giner. Una jove que porta la música ben endins “perquè em fa centrar-me, en no pensar en res més quan toque la guitarra o estic a dalt de l’escenari”. Amb la música, segons diu, no se sent mai “aïllada”, qualitat que a hores d’ara, amb la pandèmia, el confinament i la resta, s’agraeix molt. Reme pot amb tot perquè igual et canta un bolero com peces de música en valencià. Va començar com a veu cantant del grup Skalissai, dels 16 als 23 o 24 anys, i ara de Jazzmatiks, una formació que versiona en clau de jazz grans temes de la música en valencià. Des de Raimon o Sau fins a La Gossa Sorda, Obrint Pas o Aspencat. 
    Giner comparteix escenari amb Santi Ferrer (trompeta), Javi Justo (piano) i Alfred Rosselló (contrabaix). El seu estil jazzístic va des del dixie al swing, passant per la bossa nova, latin o boogaloo. Han editat un primer disc, sota el títol de Jazzmatiks, amb cançons pròpies i d’altres autors. Hi ha una peça, Mira’m, amb lletra i música de Reme Giner. “No hi ha dia que no toque la guitarra i m’agrada escriure perquè em sent molt còmoda”, insisteix.
    La pandèmia ho ha aturat tot i és complicat fer actuacions en directe. Un període que Reme agraeix perquè li queda molt poc temps per donar a llum el seu fill. “Ara estem concentrats en el nostre segon disc, on hi haurà alguna cançó meua, i ja tenim propostes però de cara al mes de juny”, diu Giner. 
    I poc més a contar. De segur que entre plànols, dibuixos i cartabons sempre s’escapa alguna melodia o sorgeix una idea per a una lletra que esdevé després cançó. 

<<< Tornar a la portada