El bancal de Masca/ JOSEP V. MASCARELL: D’història, memòria i records

El bancal de Masca/ JOSEP V. MASCARELL: D’història, memòria i records
  27/08/2022

Les ones llepaven el mur del passeig que havien fet damunt les dunes i amagaven la platja d’arena que, contava, quan era menut arribava fins a l’illa de pedres que  ara treia el cap de l’aigua i feia de port on arrimar-se. Ara és història, tot açò és història, “la mar té història, però no memòria”, va deixar caure acatxant el cap i obrint la porta del bungalou mentre es deia “¿què haig de fer?”, i es repetia “¿què haig de fer amb tot això?” llevant-se les ulleres de sol i deixant-les damunt la taula del menjador. ¿On eren aquells crancs d’arena que perseguien quan eren menuts? ¿Què s’han fet de les petxines que sa mare agarrava de l’arena, obria i es menjava?. “Ai mare, com m’acacen els records!”, digué estirant el braç i convidant a que entraren al menjador menejant el palmell de la ma.“¡Mireu!”; li va dir el nom i l’aparell en forma de sirena de cotxe de policia va encendre una llum blavosa que donava voltes mentre escoltava l’orde: “¡Encen la llum del menjador!” i la llum es va encendre. “L’estic ensenyant a que entenga el valencià, i la veritat és que apren facilment. Estos bitxos tenen molta memòria.....i són creguts....bo, de moment!”. L’escoltava sorprés i li mostrava que estava d’acord fent morros  i amb discrets colps de cap amunt i avall. “Demana-li una cançó!....¡vinga!...¡la que vullgues!”, pegant sarpallades a l’aire com si vullguera reanimar-lo, a ell que s’havia quedat bocabadat. Va demanar la cançó i la cançó va sonar. Després d’haver demanat la cançó, es va quedar seriós i silent, sense badar boca. Tenia una traça especial a anar-se’n pels núvols i posar-se a navegar entre records. Era, ben dit, un vagabund ocasional armat d’una vasta provisió de records que li solucionaven l’àrdua tasca de viure. Potser era l’edat que no et deixa més remei que  agarrar-te al passat per curar-te en salut. “¡Puja el volum al deu!”, li va dir a la cosa aquella sense orelles ni boca que donava a entendre que ni orelles ni boca feien falta per entendre ni parlar. I el volum va pujar. “De moment només obeïx”, li va ressonar al cap el que li havia dit l’amic. L’amic era un bon home, lleial, amb un gran cor; era bo de debó i se’n recordava de tot. “Potser per tindre el cor tan gran li cap tan de record”, va pensar tirant-li ma a allò que els seu mestre de primaria  li repetia cada vegada que li contestava “No me’n recorde”: “Si no ho coneixes de cor, ¿com ho vols recordar?”

Arribar a la caseta, obrir la porta i posar-se a botar la gossa va ser tot una.“¡Aiii, la meua gosseta bonica! ¡Quina gana tenies de vore’ns, eh?... ¡Oooo, quin cor més gran, redei! ¡Eiiii, eiiii!...¡Quina alegria, redei!”, i aponant-se li passava el dors de la ma per la galta com si fora la llengua de sa mare llepant-la. Es deixà caure de tos al sofà, tancà els ulls i, mentre es llepava els llavis, començà a parlar, amb veu com d’encarregat de magatzem: “La mar té història, el bitxo del meu amic una memòria de tísic, però cal molt de cor per a poder recordar i ser feliç”.  

<<< Tornar a la portada