Canfali Marina Alta

Els 4 cantons de Vicent Balaguer: Sobre sexe i prostitució (CLXIV)

Els 4 cantons de Vicent Balaguer: Sobre sexe i prostitució (CLXIV)
  14/11/2016

Ens havíem detingut parlant dels jocs innocents i dels d’excitació. Continuem ara en el mateix tema. Quan en eixos jocs apareixen xiquets hipersensibles poden tindre notables conseqüències i provocar conflictes psíquics amb capacitat d’influir posteriorment sobre la vida sexual. Per a altres, poden mancar en canvi d’importància, no exercint en ells cap influència, i si les disposicions individuals dels primers els fan fàcilment influenciables, els altres, físicament i psíquicament equilibrats, no patiran cap efecte perniciós en aquests jocs. Aquesta afirmació és totalment certa per als xiquets que creixen en un ambient rural, la qual cos ens fa deduir si no serà a causa de que al camp es viu amb més naturalitat, és a dir, menys convencionalment, perquè eixos jocs centrats en l’entorn dels genitals són més freqüents entre la gent del camp que entre els petits habitants de les ciutats.

            Kinsey assegura que els xiquets són iniciats pels seus companys més prompte d’allò que es creu i per suposat molt abans que ho siguen pels seus pares. Amb aquest propòsit el citat Kinsey parla de “los juegos de excitación” (pettings; paraula anglesa per designar l’acte de mimar acariciant els jocs d’amor intranscendents), pretenent que tots els xics i el 20% de les xiques els han practicat abans de la pubertat, arribant fins i tot a vegades fins posar-se nues i tocar els atributs dels seus companys de joc, del mateix sexe o del contrari. Estos jocs, que poden conduir fins l’orgasme, s’experimenten en general entre l’octau i el dècim tercer any d’edat, contant-se un 10% de xiquets que el realitzen a partir del quint any. Segons Kinsey, els xiquets efectuen eixes pràctiques amb tota naturalitat i sense malícia i tenen el seu origen en la curiositat, sense pretendre per a ells cap altre significat. Sols quan els pares o els seus majors els ensenyen que tot el que es referisca als òrgans sexuals és impur i prohibitiu (el que constitueix un seriós perjudici, malauradament molt extés), els xiquets comencen a experimentar un secret plaer sobreafegit fent ús del “fruto prohibido”.

            L’erecció es deu amb freqüència a causes mecàniques i no a excitacions sexuals. Als xiquets petits es produeix quasi sempre com a conseqüència d’una casualitat durant els seus jocs, o per la velocitat en un passeig amb automòbil, o a l’exercici físic, a la por, a la còlera, etc. Segons el citat autor, eixa erecció deguda a una reacció mecànica provoca en un 40% dels cassos una temptativa d’acte sexual, situant l’edat mitja de realitzar-la cap els nou anys senyalant un 15% que ho verifiquen des dels cinc.

            El percentatge té poca importància amb el que fa el cas individual, existint gran nombre de xiquets que s’interessen prompte i de preferència pel sexe contrari i altres que els importa poc o absolutament res el dels seus camarades de joc. Normalment, la sexualitat no es manifesta fins l’edat púber, patint mentrestant una lenta evolució, durant la qual hi ha una època intermèdia amb la qual els impulsos sexuals, a més de ser vius, no estan encara centrats sobre el sexe oposat, el que és normal perquè la libido no està caracteritzada encara i es troba desproveïda de direcció i objecte. En aquesta etapa naixen els tan coneguts afectes intensos exclusius per una persona del mateix sexe, inclinacions impregnades d’erotisme i fins i tot de sexualitat (sempre, segons Kinsey, el 60% dels xiquets practiquen assajos homosexuals que acaben en l’orgasme, començant el 15% a l’entorn dels cinc anys i ubicant en principi a la majoria sobre els nou). Ara bé, aquí la sexualitat es confon amb l’afecte de manera tan infantil, tan poc “evolucionada”, que podríem dir que a penes si és possible comparar aquest esdeveniment amb les experiències de l’adult.

            Per una altra banda, Kinsey justifica el fet afirmant que la majoria dels protagonistes no tenen més relació que amb camarades del seu mateix sexe, i allò explica les seues pràctiques homosexuals. Generalment, a eixa edat, tant els xiquets com les xiquetes, prefereixen jugar amb amics un poc més majorets i del seu mateix sexe, fugint dels de sexe contrari.

            El que hem exposat sobra per comprendre les dificultats amb les que han d’ensopegar els adults, i en primer lloc els pares, en el seu propòsit de comprendre les múltiples manifestacions de la sexualitat infantil i, per damunt de tot, en pretendre canalitzar-les pel camí de la sana normalitat mitjançant una educació apropiada.

            Per la seua multiplicitat, i per la dificultat de reduir els casos individuals a un comú denominador, no és fàcil formular consells adaptables a cada cas en particular. Així i tot, existeixen normes generals que han de tenir sempre en conte. D’elles anem a ocupar-nos ara mateix.

 

L’EDUCACIÓ SEXUAL. RESPONSABILITAT DE PARES I EDUCADORS

 

            L’educació sexual constitueix a hores d’ara un problema específic ben delimitat al qual se li atribueix una importància decisiva en el quadre de l’educació en general. Des d’un punt de vista médico-psicològic, és evident la falta de maduresa d’alguns pares, de certs educadors i en no pocs casos, de l’evolució de la pedagogia actual. Perquè, i és important insistir al seu respecte, una educació normal i sanament raonada no té per què eludir aquest problema. Si tant els pares com els educador aconseguiren establir una autèntica confiança entre ells i els xiquets dels que són responsables, aquests últims, per pròpia iniciativa, s’encarregarien de preguntar-los amb tota naturalitat en el moment propici i de la forma adequada. Les experiències etnològiques, com les que relata Margaret Mead en els seus estudis, demostren que un ensenyament basat sobre el sentit de la responsabilitat i de la sana tradició humana, lliure d’absurds perjudicis, no entranya cap dificultat. El psicòleg Erick Homburgen ha publicat una comunicació anàloga que tracta sobre les minories d’Amèrica del Nord. En molts països més civilitzats que cultivats i d’una tradició puritana incompatible amb la plenitud de la vida, l’educació sexual s’ha convertit en un problema delicat, consequència de les nombroses degradacions causades per la civilització i per la “domesticació” de la humanitat.

            Els aclariments que s’imposen a aquest respecte es resumeixen en les següents preguntes: ¿Quina ha de ser l’expressió d’una educació sexual? ¿En quina forma ha de ser presentada? ¿A quina edat ha de començar? ¿Quins són els perills d’una mala educació o de l’absència de tota educació sexual?

 

LA CURIOSITAT INFANTIL NO ÉS CAP PROBLEMA

 

            En termes generals, la primera qüestió que se suscita és quina cosa s’ha de dir al xiquet o a l’adolescent. La resposta és molt senzilla; és precís contestar-li a totes les preguntes que plantege. Els pares i els educadors mantenen encara opinions errònies respecte als més senzills problemes que afecten l’ànima infantil. El “xiquet terrible” amb les seues reaccions agressives, amb les seues preguntes directes, disparades “a boca de canó”, sorprenent i trastornant sempre els pares dotats d’una psicologia elemental. Citarem algun exemple en recolzament d’aquesta afirmació:

            Una dama de superior intel·ligència que es va fer tractar als 28 anys d’edat d’una neurosi greu de caràcter angoixós, recordava amb detall el següent fet que la va impressionar tota la vida. Els seus pares, puritans molt rígids i servers, dormien en llits separats per una “mesita de noche”. En el caixonet del moble guardaven uns preservatius de goma coneguts amb la denominació comercial de “never-rip” (mai es trenca) continguts en unes inconfusibles caixetes cilíndriques de fusta clara, sobre les que descansaven en negre les lletres de la marca. Quan la nostra malalta tenia uns tres anys va adquirir el costum d’apoderar-se de les caixes buides, que anava emmagatzemant en una caixeta de nines, amagatall que mai va deixar de tancar cuidadosament. Cert dia, en una festa religiosa, oncles i diversos parents molt pietosos es trobaven a la casa dels pares de la xiqueta, que va demanar a sa mare permís per mostrar als reunits la seua caixeta de nines i la “pobre xiqueta” es va atabalar amb la resposta de la gent pietosa de la seua família. Continuarem.

Cercar notícies
Agenda