Canfali Marina Alta

Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CLXII)

Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CLXII)
  02/11/2016

Ens havíem detingut la darrera setmana parlant de les sensacions plaents produïdes pels contactes en determinats llocs de la pell, etc. Direm ara que durant l’evolució del bebè la seua atenció va dirigida, a poc a poc, cap els atributs del sexe i ja pot observar-se en el lactant una espècie de “masturbació” que no se sembla en res a la que pot efectuar l’adolescent o l’home adult, perquè no va acompanyada de pensaments, imatges ni evocacions sexuals. El contacte dels òrgans sexuals desperta en el xiquets una sensació agradable i res més. Que no s’escandalitze ningú. Això es el que diuen els investigadors científics.

            Les impressions de voluptuositat del xiquet es troben centrades sobre la seua persona. “Autoerotisme” és diu això. I per oposició a la sexualitat de l’adult, en el qual es dirigeixen principalment a una altra persona. La qual cosa representa el fet fonamental i característic de la sexualitat infantil. La masturbació infantil sol tindre per origen causes merament mecàniques, com una secreció abundant o el frotament del cos, així com les excitacions provocades per circumstancies fortuïtes, com ara la presència de verms (cucs) intestinals, que poden despertar sensacions de plaer a les zones exògenes i el desig de renovar-les després.

 

UN ORGASME INFANTIL?

 

            Generalment, els xiquets solen excitar-se amb les mans, i les xiquetes apretant el múscul un contra l’altre, però aquestes pràctiques en raríssimes ocasions condueixen a l’orgasme. Així i tot, s’han pogut descobrir comportaments que permeten suposar l’existència d’una espècie d’orgasme, típicament sexual, especialment en el xiquet. Kinsey va observar la consecució de veritables orgasmes (sense ejaculació, perquè les espermatozoides no comencen a formar-se fins la pubertat) en xiquets de fins quatre i cinc mesos, que el citat científic relata d’aquesta manera: “La agitación del niño se ve súbitamente calmada cuando experimenta el impulso sexual. Entonces se aisla del mundo exterior y comienza a hacer movimientos rítmicos con el bajo vientre; cuando se aproxima al paroxismo, se pone tenso y se estremece espasmodicamente, para, a su llegada, mover violentamente brazos y piernas o llorar. Acto seguido, se calma y su estado de tranquilidad y de equilibrio se asemeja al que sigue análoga experiencia en el adulto”.

            Granier, per la seua banda, descriu també el cas següent d’una xiqueta de menys d’un any: “Constantemente mostraba deseos de sentarse en el suelo o en un sillón, donde comenzaba a agitar las piernas y bajo vientre; si era trasladada a una silla, seguía practicando la misma actividad. A los dos minutos de este manejo, aproximadamente, se dejaba caer hacia atrás, contraída, convulsiva y lanzando gritos, para recuperar casi inmediatamente su primitiva posición, decomenzando sus actuaciones y manifestando su desagrado mediante lloros si se trataba de inpedírselas”.

            Els pares comprenen rarament les causes d’aquests comportaments, perquè no recorden actituds semblants durant la seua infància, i fins i tot no comprenen el seu significat ni tan sols quan descriuen els símptomes davant el metge, però resulta indubtable que es tracta de manifestacions capitals de la sensualitat infantil, pels diversos casos hem trobat algunes mencions de les mesures convenients.

            L’hàbit de xuplar-se el dit, tan habitual, sol ser un costum de gravetat i que el xiquet abandona generalment per ell mateix, resulta, per tant, inútil actuar contra aquesta pràctica, excepte quan el xiquet o xiqueta, clar, s’entreguen a eixa pràctica de manera abusiva i persistent. Alice Balint, en la seua obra Psychology of the Nursery, declara que el susdit/costum pot constituir una forma de masturbació que fa el xiquet, per dir-ho així, independent del seu medi, i mentre s’ocupa amb això es fa suficient ell mateix sense tenir necessitat de recórrer a ningú, jutjant que en eixe cas, quan el xiquet petit s’ha retragut “dentro de su concha”, és contraproduent obligar-lo a eixir d’ella i interessar-se en altra cosa. Aquesta autora estima que els esmentats xiquets poden comparar-se amb el borratxo que busca i troba refugi en la botella per evitar les seues penes, i afegeix que no són necessàries grans mestres per combatre aquest nefast hàbit, pensant que l’únic mitjà veritablement eficaç consisteix en atraure l’atenció del xiquet cap a altres jocs i ocupacions que el distraguen.

            La masturbació infantil és relativament inofensiva. I en tot cas menys perjudicial que els errors pedagògics que es cometen per combatre-la. No s’ha de castigar el xiquet que es masturba, ni amenaçar-lo o collejar-los la mà, són més importants i decisives les mesures precautòries que les punitives. En primer lloc, és essencial no deixar-lo dormir al mateix llit que la mare. Sense contar amb les exigències elementals de la higiene i de la comoditat, les carícies innocents entre els dos provoquen el risc, el perill d’influir perillosament en el xiquet. I us deixarem un parell d’exemples, que cita Haire: “Un niño de ocho años sufría de desmayos y angustias nocturnas. Empezaba a llorar en cuanto se le dejaba solo en su habitación y solo se calmaba caundo su madre le permitía acostarse con ella. A las preguntas del médico respecto al comportamiento del niño en estas condiciones, la madre respondió: “Me besa y me dice que ya no tiene miedo. Algunas veces se muestra tan ardiente que debo rechazarle”. “Auque el médico advirtió a la madre, ésta no quiso hacerle caso, alegando que sólo se trataba de un gran amor filial”.

            Un altre exemple: “Un niño de cinco años no podía dormir si no tocaba el pecho de su madre. Gritaba y lloraba hasta que se le hacía caso. El niño se hizo el enemigo mortal del médico después de que este, dándose cuenta de la situación, prohibió a la madre que acostase al niño con ella. El crío no se dejó ya oscultar y prorrumpía en desesperados llantos en cuanto se le acercaba el doctor. Llegó a triunfar sobre el médico, al que ya no se volvió a llamar”. (La cita també és del mateix autor, Haire).

            Les manifestacions excessives d’amor matern, com les carícies en les zones erògenes del xiquet, poden deixar petges indelebles en ell. Tampoc és permissible que dos xiquets, encara que siguen del mateix sexe, dormen junts en un llit. Els psicoanalistes citen gran quantitat de casos en els que eixes intimitats entre germans (del mateix sexe o de sexe contrari) han sigut la causa d’ulteriors desordres nerviosos. Així i tot, tampoc és precís exagerar descobrint un motiu d’alarma en tots i cadascun dels jocs infantils, molts dels quals no constitueixen més que el signe d’una curiositat normal i perfectament explicable.

            Veiem ara un cas, potser un poc exagerat, però que serveix per posar de relleu l’actitud intel·ligent d’un pare. Ha estat descrit per una doctora sueca i diu així: “Un día de invierno nórdico, muy frío, la esposa de un oficial recibió la llamada de una amiga suya. Ésta le dijo que había encontrado a su hijita de cinco años, Eva, en la carretera, con sus pantalones caídos y se la había llevado a casa. La madre pidió que se la devolvieran, bien tapada, lo que así se hizo. Con toda su inocencia, la pequeña contó que Björu, un amiguito de seis años, quiso ver su trasero”. Continuarem.

Cercar notícies
Agenda