In conversation with / en conversa amb Josep A. Gisbert Santonja: Dénia, el lloc on Castelar va trobar refugi

R.R.F.

La correspondència ha sigut durant segles la manera de comunicació habitual. Escrivíem cartes per a donar a conéixer bones noves -o no tan bones-, per a felicitar a algú, manifestar-li el nostre dolor, interessar-nos per ell o explicar-li com ens anaven les coses. Eren un element més de socialització. Els avanços tecnològics han desplaçat al correu convencional, que ha sigut substituït per l'electrònic i pels missatges de WhatsApp, tots dos molt més immediats. Lluny queden aquelles belles missives en les quals un s'acurava en l'estil i s'esforçava per cuidar el llenguatge. 

A través de les cartes han arribat fins nosaltres informacions rellevants sobre esdeveniments, descobriments i fets històrics, i també trets del caràcter o la manera de procedir i comportar-se de personatges destacats que ens han ajudat a conéixer-los i entendre millor el seu comportament. No fa molt, apareixia en el mercat del col·leccionisme una carta d'Emilio Castelar datada a Dénia l'11 d'agost de 1889. Se suma a unes altres, ja conegudes, que el president de la Primera República va enviar des de la ciutat, un lloc on després de deixar el càrrec -i com ell mateix escrivia- va trobar “refugi” en nombroses ocasions.

L'arqueòleg Josep A. Gisbert ens acosta a la figura d'Emilio Castelar Ripoll, un gran orador i polític respectat que va fer amics a Dénia i va gaudir a la fi del segle XIX de moltes de les bondats d'aquest pròsper municipi del Mediterrani.

La finca La Zenia, situada en l'Assagador d’Aranda, va ser el lloc on Emilio Castelar Ripoll va passar diverses temporades a Dénia. Era propietat de José Oliver Aranda, un dels prohoms de la ciutat lligat a la seua activitat cultural. Amb ell i amb la seua esposa, Elena Morand Morand, va entaular una bona amistat que queda reflectida en el correspondència que van intercanviar. 

El net de José Oliver i Elena Morand, Emilio Oliver Sanz de Bremond, catedràtic i doctor en Filosofia i Lletres, va realitzar la seua tesi doctoral (“Castelar, període revolucionari espanyol 1868-1874”) sobre aquest ingent polític i escriptor. El motiu no va ser un altre que l'interés que li va despertar la seua figura per la forta amistat que el va unir als seus avis. Així li ho va explicar a Josep A. Gisbert durant una de les visites que va realitzar a la seua casa a principis dels anys 80 del segle passat. Li va parlar de com Castelar va gaudir en La Zenia de diverses estades a l'estiu i fins i tot en la tardor i a més li va mostrar la màscara mortuòria del polític, que encara conservava com a original -alguna cosa que caldria corroborar, ja que podria tractar-se també d'una còpia- i que segueix en mans de la família. 

La Zenia és una magnífica casa del segle XIX situada als peus del Montgó i pròxima a la mar. L'edifici, propietat ara de la família García Terol i que es troba en venda, gaudeix de protecció i és un clar exemple de les construccions d'estil victorià que es van alçar en aquella època en Les Rotes i els seus voltants. Encara s'aprecia en la façana la preciosa sanefa de ceràmica original, així com la teula plana marsellesa utilitzada per a la seua construcció. 

El poeta Francisco Brines, de la defunció del qual prompte es complirà un any, va comentar en una ocasió a Gisbert que durant una lectura literària en la qual va participar en Andalusia va conéixer a un descendent d'Emilio Castelar que li va parlar de les arrels que unien a la seua mare amb Dénia. Anara o no aqueix el motiu, la veritat és que ell va trobar a la ciutat un bon lloc on retirar-se a descansar. Ho va fer en diverses ocasions fins a anys abans de la seua mort, esdevinguda en 1899, moltes vegades a la casa de José Oliver Aranda, qui li obriria les seues portes per amistat i també per afinitat política.

Les seues visites a Dénia, com indica Josep A. Gisbert, queden reflectides en un article sobre la correspondència interna de Castelar que Emilio Oliver Sanz de Bremond va publicar parcialment en la revista Dianium l'any 1982. Les cartes que recull porten data dels anys 1880, 1883, 1890 i 1893, aquesta última escrita amb motiu de la mort de l'esposa de José Oliver Aranda, a qui es dirigeix amb un familiar “Pepe”. L'autor de l'article la descriu com una “carta íntima, familiar (…), sentida, musical en la seua prosa, en els seus girs” (…). “Es fa en ella partícip de dolor i l'expressa de manera que ve a trencar totes les anteriors exposicions de cartes convencionals”, precisa. “Aquesta -afig Oliver Sanz de Bremond - té ja l'inconfusible estil castelariano”. “Sense vestidures barroques que allarguen les seues idees (…). Aquest és el Castelar concret, concís, de paràgraf retallat però alhora -dirà més endavant- el de la seua indiscutible manera de dir quant sent, jugant com a molt pocs amb la llengua castellana”

“Madrid 2 de maig de 1893.

Volgut Pepe: No puc avindre'm al fet que nostra estimada Helena s'haja mort. Cada vegada que invoque aqueix camp bellíssim en la memòria crec veure-la sota els arbres de la seua cinquena, i ori el ressò d'aquella bella veu que em recordava per la seua deixe melodiós llevantí, la veu de totes les santes i benvolgudes dones de la meua família ja morta. No podem fer-nos a aquesta brutalitat enorme de la Naturalesa implacable, indiferent, sense entranyes, deixa un preciós niu com aqueixa casa de V. sense la mare que ho acollia amb les seues ales i li difonia la calor de la vida, i l'acostava amb les seues carícies al cel. Ferir a V. en el cor així, ferir als chicuelos, ferir-nos a tots quants la vam voler i la venerem: quina crueltat. Moltes vegades, en les amargors connaturals a la nostra vida, jo he tornat cap a Dénia els ulls i heme dit, com tindria entre les seues vinyes i olivars, al peu de les seues muntanyes, a la vora de la seua mar, un refugi dins d'aqueixes cases on van transcórrer dies varis de la meua vida. Però molt major que Helena, doblegant-se quasi la vida, un pensava també ací trobar-les sempre, veient-la presidir els innocents esbarjos de les nostres expedicions i els menjars en les taules elevades per la seua virtut senzilla i per la seua bondadosa conversa a vertaders altars. Mes no vull anar ja, perquè havia d'entropessar pertot arreu amb cadàvers. Mort Elías Martínez a València, mort Pepe Dolz a Alzira, morta la seua Hel·lena a Dénia; el viatge se semblaria en si mateix en la visita a un cementeri. Conec que li apesare en comptes de consolar-li. Jo no crec en classe cap de consol més que en l'esperança de trobar-nos una altra vegada el que tant en aquest baix món ens vam voler, sobre les altures d'un altre món millor.

Seu,

Emilio”

Elena Morand Morand va morir el 15 d'abril de 1893 de meningitis aguda als 38 anys d'edat, segons recull l'historiador Javier Calvo en el seu llibre Dianenses del segle XIX. El matrimoni va tindre sis fills. 

Calvo, apunta Gisbert, estudia en major profunditat la figura de José Oliver Aranda en la seua tesi doctoral i en el llibre Evolució Política de Dénia al llarg del segle XIX i l'inici del XX, editat pel Servei de Publicacions de la Universitat d'Alacant. L'arqueòleg el defineix com “un personatge amb llum pròpia”, amic de la facció republicana que representava Emilio Castelar però també “una persona culta que va participar en totes les gestes culturals de la Dénia de finals del segle XIX nascudes a l'abric de la bonança econòmica derivada de la producció i comerç de la pansa”.

“La nostra Dénia”

En una altra de les cartes que formen part de la correspondència privada de José Oliver i Emilio Castelar, aquest últim -que ja havia deixat de ser president de la República però continuava sent encara una persona molt influent, a més d'un prolífic escriptor, i que travessava una etapa de dificultats econòmiques- demana al seu amic de Dénia 24.000 reals per a poder entregar a Montaner i Simón, l'editorial en la qual publica, una bestreta destinada al finançament de l'edició de la seua obra monumental La revolució religiosa. Oliver accedeix amb gust a satisfer la petició del seu amic i referent polític, recorda Gisbert. 

El 10 de novembre de 1880, Castelar escriu des de Madrid a un altre conegut natural de Dénia que resideix a València, Antonio Devesa, a qui li diu que “no m'oblide ni un minut de la nostra Dénia”. El seu amor per la ciutat, on segons es desprén va fer bons amics i de la qual guardava grats records, queda reflectit també en una altra missiva dirigida a José Oliver Aranda, escrita el 26 de novembre de 1883, on parla d'ella com “el paradís terrenal”. 

“Volgut Oliver: Quantes satisfaccions li dec a V. per no haver anat ha Dénia aquesta Tardor com ardentment desitjava! Però va haver-hi les meues dificultats. Va ser la primera el moviment militar d'Agost que va llevar seguretat al viatge d'un polític tal com jo per províncies.

Va ser la segona l'estat de Concha tan millorada al Nord i el natural temor d'una reculada en llarg viatge i en un altre clima. Després un amic meu necessitava de la meua natural influència en el govern de Suïssa per a un assumpte de vida o mort i li vaig acompanyar, perquè sense mi res hauria aconseguit del que va aconseguir i necessitava. Per consegüent, ací té V. les explicacions clares de la meua abstenció molt sentida.

No pense ara com ara viatjar. Mes jo li promet que la Tardor pròxima aquest paradís terrenal serà amb nosaltres i en la seua bella casa he de passar un mes sencer sense treballar consagrat solament a la contemplació mística de camps i de cels. Com a Enrique també li escric ell porta la part política de la meua carta. I li la recomane per interessant, perquè ens trobem sobre un volcà materialment. Pose's als peus de la incomparable Helena, bese als xiquets i mane quant agrade al seu amic.

Emilio Castelar”

La carta escrita des de Dénia que ha vist ara la llum en el mercat del col·leccionisme va dirigida a Donya Leonor Miranda de Briones. És la resposta a una petició de recomanació i està escrita de manera “senzilla i curta”, assenyala Josep A. Gisbert. La seua importància per a nosaltres resideix, més que en el contingut, en el fet que Castelar la va escriure durant una de les seues estades a Dénia, en l'estiu de 1889. No obstant això, el text, encara que breu, dona compte com la carta de 1883 que hem transcrit de la influència que encara tenia el polític que va trobar a Dénia un lloc on descansar i acollir-se. En particular, en aqueixa meravellosa casa de la Zenia que va freqüentar i on de ben segur va compartir amenes xarrades i converses amb José Oliver Aranda i la seua família. “Qui sap si asseguts en una butaca de vímet, o tal vegada en un balancín, a l'ombra de l'arbreda que l'envoltava, sota les cornises de puntetes victorianes… llegint… o tal vegada deixant-se meravellar per la proximitat de la mar i el soroll de les ones… veient els mastelers dels vaixells agitar-se en els mesos d'agost i setembre, en ple tràfec de la pansa”, com diu el meu interlocutor. “Imaginem aqueixa vida retirada d'un Emilio Castelar ja entrat en edat i que sempre que va poder”, com ell diu, “va tornar al seu paradís”.

UN ELOQÜENT ORADOR

Emilio Castelar Ripoll va ser el quart president de la Primera República Espanyola, entre setembre de 1873 i gener de 1874, i també president del Congrés dels Diputats. Però a més va ser un eloqüent orador, periodista i escriptor que va difondre l'ideari democràtic de la seua època fora d'Espanya. Va ser admirat i reconegut a l'estranger per la seua obra intel·lectual i la seua eloqüència i també va ser un europeista convençut.

Va nàixer el 7 de setembre de 1832 a Cadis, sembla ser que de casualitat, ja que el seu pare havia sigut bandejat acusat d'afrancesat durant la restauració absolutista de Ferran VII. Va morir quan ell a penes tenia 7 anys i la mare va decidir buscar empara amb la seua família. La seua infància està vinculada a Elda, la ciutat on va créixer i que va inspirar algunes de les seues obres. Cursaria estudis en l'Institut d'Ensenyament Mitjà d'Alacant. Va estudiar Dret i després Història i Art. En 1858 va obtindre la càtedra d'Història d'Espanya en la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Central de Madrid, lloc del qual va ser destituït a causa d'un article periodístic contra la reina Isabel II, segons consta en la biografia de Castelar que publica la RAE, on va ingressar en 1880 amb el discurs titulat Els conceptes fonamentals de la nostra edat i la poesia en ells continguda.

Col·laborador de diversos diaris i creador del seu propi periòdic, La Democràcia, va començar a militar en cercles polítics durant la seua època d'universitari. Se'l coneix pel seu excel·lent oratòria i també per la seua àmplia producció literària, que va des dels llibres de viatges a la novel·la, els textos filosòfics o la crítica històrica. De fet, se'l considera un dels impulsors de la literatura de viatges a Espanya. 

Va col·laborar en revistes nacionals i estrangeres i va tindre una gran capacitat de treball fins a la vellesa. Va morir el 15 de maig de 1899 a San Pedro del Pinatar (Múrcia) i va ser enterrat a Madrid.