La cara amarga i injusta del futbol

Una greu lesió i una mala operació quirúrgica van truncar la carrera d'Alfonso Buigues al València CF

No tot és de color de rosa en el món de futbol. Molts xiquets –i ara també xiquetes- que somien amb ser futbolistes es queden pel camí, no arriben. Uns altres, amb més qualitats, no tenen excessives oportunitats. I n'hi ha als qui el destí els guarda una mala passada quan estan trucant a la porta del professionalisme perquè han demostrat amb escreix la seua vàlua en les categories inferiors. Aquest és el cas d'Alfonso Buigues, de Teulada, que va veure truncada d'arrel la seua carrera en l'equip de la seua ànima, el València CF, per una desafortunada i greu lesió i per una mala operació quirúrgica, per no dir una clara negligència mèdica.

El seu és un testimoniatge esquinçador, d'aquells que t'estarrufen la pell, perquè és una història molt dura. Però, alhora, mostra també un tarannà i un esperit de superació digne d'admirar. Buigues, com se'l coneix encara en el món, va deixar el futbol amb tot just 20 anys. Va ser una decisió seua que va marcar la seua vida i de la qual no es penedirà mai. Perquè va ser honest amb si mateix i aqueixa qualitat no s'aprén, sinó que es naix –o no- amb ella. Després de la lesió –i la mala praxi mèdica- no era el mateix de sempre, no desbordava als seus rivals per la banda com abans perquè havia perdut velocitat arran d'un múscul atrofiat després de passar dues vegades pel quiròfan. 

El seu somni era jugar amb el primer equip del València i es va quedar a les portes. Els juvenils entrenaven una vegada a la setmana amb la primera plantilla. Buigues i Nando Díaz van ser reclamats pel tècnic taronja per a entrenar amb “els majors”. L'entrenador en aquells dies era un tal Alfredo Di Stefano, que de futbol sabia, i molt. Dos dies abans d'aquell anhelat entrenament, en el partit de lliga del diumenge, es va produir la lesió.

Dues operacions i una cessió d'un any al Borriana. Alfonso va reclamar al president, Arturo Tuzón, una oportunitat en el segon equip, el Mestalla, després d'una reeixida trajectòria d'ochos anys en el club. No va poder ser i aqueixa va ser la gota que va satisfer el got. “Ho havia donat tot. Vaig arribar on vaig voler arribar mentre estava en plenes facultats. Ho vaig donar tot pel futbol i el futbol no va ser just amb mi”, confessa. “Tenia molt clar”, afig, “que no em valien més cessions i no volia ser un rodamon per a guanyar diners i punt. Per això vaig decidir deixar-ho. Es va acabar”. Després de molt insistir, va recalar després al Pego CF però amb una condició. “Vaig demanar uns diners, però els vaig dir que si no em veia bé o si no teníem opcions de salvar la categoria, m'anava a casa”. I així va ser. El que en l'argot de la pilota valenciana es coneix com “un cavaller”.

Primer honestedat i ara superació. Alfonso subratlla que “tot passa per alguna cosa i crec que per a bé. Ara tinc dues xiquetes precioses, un negoci propi i estic bé amb mi mateix. Amb això em quede”. El seu idil·li amb el futbol va acabar malament per qüestions alienes a ell. “No sé on hauria pogut arribar, però tinc clar que hauria pogut viure del futbol”, indica. Ara no vol saber gens de futbol, ni tan sols del seu València, i “em concentre en altres coses”. Això sí, manté una magnífica relació amb els quals van ser els seus companys en les categories inferiors, com els César, Paco i Juan Ferrando, Paco López, Salvador Revert i Pedro Alcanyís, als qui considera com “els meus germans” per tot el viscut en el camp i a la casa on s'allotjaven a València. Ha vist triomfar a José Francisco Molina i Juan Sánchez, per posar dos exemples, en equips de Primera Divisió i en la selecció espanyola. “No ha sigut culpa meua no arribar a ser ací com ells, ho tenia, però no vaig poder fer res més. Per mi no ha sigut. Mentre he sigut jo, he arribat fins a on volia. Després ja no era jo”, insisteix. “Tots es recorden del meu per a bé i això m'enorgulleix”, conclou.

I tant, perquè amb l'escut de l'honestedat pots anar a qualsevol costat i això no s'oblida.

FOTO: BUIGUES i ALFONSO BUIGUES