L’entrevista / Maribel Font: “No m’imagine una faena on haguera pogut ser més feliç”

Acabat l’any 2024, la tècnica de Cultura de Dénia, Maribel Font Reus, tanca un cicle. Deixa enrere 38 anys de relació laboral amb l’ajuntament. Llicenciada en Història, l’any 1986 començava a treballar en l’Escola Taller Castell de Dénia. Ocuparia la plaça d’animadora cultural de forma interina i la consolidaria per oposició. Poc després, també per oposició, la de tècnica de Cultura. Es jubila este mes de desembre amb la satisfacció d’haver contribuït a posar en marxa projectes tan emblemàtics com el Festival de Música al Castell o haver dissenyat una programació cultural regular i de nivell.

PREGUNTA: Quina responsabilitat més gran, tècnica de cultura de l’Ajuntament de Dénia!

            RESPOSTA: No eres conscient. Quan jo vaig entrar no hi havia res, estava tot per fer, va ser xulíssim. Rafael Marsal era el regidor de Cultura i Antonio Calero portava assumptes administratius com a secretari. L’únic que s’havia començat a fer, des del conservatori, era el curs de la setmana internacional de la música. S’organitzaven dos coses més des de Conselleria i l’ajuntament buscava el lloc per a fer-les, els concerts de primavera i un festival d’orquestres estrangeres que rodaven per la Comunitat. La Casa de la Cultura tenia ja el seu director, que dirigia també la biblioteca, i jo estava en l’ajuntament, en un lloc on quasi no cabíem. Em dedicava a la programació. Mavi i jo vam entrar juntes, ella com auxiliar. Després ens traslladarien a una aula i quan Saturnino Ortuño, que era el director, es va jubilar ens vam quedar encarregades de les exposicions; de la biblioteca se’n va fer càrrec una bibliotecària.

P: El repte era gran.

R: El repte era posar-ho tot en marxa. Del primer que vaig fer amb Rafael Marsal va ser organitzar els actes del Centenari del Tenor Cortis. Vam posar també nom als carrers del terme, milers de noms! I en valencià, de fruites, llacs, deus, estrelles... Ho recorde amb il·lusió. Amb Remei Galiana com a regidora vam posar-se en marxa moltes coses que, d’una manera o altra, continuen fent-se. Va nàixer Música al Castell en el 92, el Cine Club en el 93, la Mostra de Dansa, el Cine a la Fresca... Amb el temps hem anat revisant coses. Va començar també la programació regular de teatre, que es feia a la Casa de Cultura primer i en el Llebeig després. També uns concerts de jazz de luxe ací, a la Casa de la Cultura. La programació musical la férem en el local de la banda durant moltíssims anys. Començàvem de 0, s’havia de  posar tot en marxa i buscar els llocs on fer-ho perquè no n’hi havia. Continuem ‘taco parejo’.

            P: Per a tirar les coses endavant necessitaria gent eficient al voltant.

            R: En el departament estava també Pep Cendra, però no et penses que havia tanta gent. Ara hi ha molta cosa feta però aleshores no, i treballar en eixes coses que estaven per fer era un bon filó. Va ser una temporada molt bonica perquè era tot molt creatiu, tot experimentar, tots joves i amb gana.

            P: Música al Castell és la proposta cultural de la qual se sent més orgullosa?

            R: És l’emblema, és molt singular perquè en cap altre lloc de la contornada poden fer alguna cosa similar perquè no tenen el castell. Jo estic orgullosa de tot. El festival va servir també per a donar-li molta difusió al castell, on molta gent del poble no havia pujat, i amb ell volíem a més promocionar el patrimoni. Ningú s’ha qüestionat mai el festival ni cap cosa. Ha hagut coses que s’han reconvertit. Dénia Clàssics és la reconversió de Música a les Agustines. Era molt complicat fer els concerts allí. Tot es programa amb molt de temps i un dia vam haver de suspendre un dels concerts perquè a les monges se’ls va ocórrer tindre pintors. Quan es va fer l’auditori vam pensar a canviar-ho allí; se’ns ampliava el camp, podíem fer més coses, teníem banys per al públic. S’han deixat de fer coses quan han deixat de tindre sentit o han estat cobertes d’una altra manera. Com el Concurs de Composició per a Tabal i Dolçaina de les Jornades de Música Popular, EcoDénia o la Setmana de la Llengua, que fèiem quan no existia la Regidoria de Normalització Lingüística.

            P: Torrecremada és un bon lloc per a fer coses. I més ara quan acaben les obres de la casa.

            R: Imagina’t! Tindre un lloc on els músics es puguen canviar, uns banys com Déu mana, una cafeteria... Vorem si tot això es pot obrir per la nit. És un lloc bonic i fàcil per al públic i per a nosaltres. Fer les coses al castell és molt complicat, t’ho has de currar molt. El Festival de Jazz allí s’ha consolidat.

            P: El tècnic és el que fa i desfà i els regidors estan de passada. És així?

            R: Si els regidors no vulgueren no faríem res, ells són els que manen. A mi m’han deixat fer, tots. Poden donar-te alguna línia d’actuació però tot els ha semblat bé. M’han deixat llibertat.

            P: Es destinen prou diners a la Cultura?

            R: No, mai el pressupost és suficient. Ni el personal. Però el que està clar és que a Dénia falta infraestructura. Faria falta més personal tècnic i recursos, perquè les coses no creixen sense diners. S’ho haurien de fer vore. Però per suposat, Dénia necessita un teatre. No de mil places però de sis-centes sí, i sobre tot que tinga un escenari que tècnicament et permeta fer coses. No cap ni la banda de música! Un escenari on pugues portar un cor, una orquestra gran, primeres figures, no dic sempre, de tant en tant. Dénia s’ho mereix. La gent se n’ha d’anar a vore coses interessants a Teulada, a València, a Altea... Ho dic  des del principi.

            P: Es portarien coses de més qualitat?

            R: Ja es porten coses de qualitat, però estàs molt limitada. Guanyaríem públic que no ve habitualment. Ara el lloc no et convida a vindre. Els que venen a actuar se’n van contents per la proximitat del públic, es crea una simbiosis, molta empatia entre els que estan dalt i baix de l’escenari. Però el públic que ve ho fa perquè li agrada molt el teatre o la música, no perquè no sap què fer i decideix vindre a Dénia al teatre o a vore un concert. Necessitem un teatre digne d’esta ciutat.

P: Tampoc és que anem sobrats d’altres espais, com les sales d’exposicions.

            R: Necessitem sales d’exposicions temporals en condicions. L’Estació l’han deixada a la meitat. Era un referent, si l’equipes bé ahí ve qualsevol. Conforme està ara, no. Ha d’haver una sala important per a fer exposicions de nivell. Igual que els museus. Dénia és una ciutat molt gran i on s’han menejat molts diners, però en el tema de la cultura...

P: Hi ha hagut algun projecte que no haja pogut tirar endavant?

            R: Els espais m’han condicionat molt el pensament. Al castell s’haurien de fer més coses, ha de créixer més. Necessita invertir més, en banys, vestidors, equipament... fent més visites, més activitats... Pense que està desaprofitat totalment.

P: Ha pensat que corria el perill de caure en la rutina?

            R: No caus en la rutina, això seria estar mort, no disfrutar de la faena. I jo he disfrutat molt de la meua feina. Fer coses noves et motiva, com el Festival de Dansa al Carrer. Però de vegades vols fer coses i penses que les ha de fer sola, sense personal suficient, sense pressupost. No tens capacitat suficient. I dius, queta. No hem caigut en la rutina però hauríem d’haver crescut més. Aquí necessitem un altre tècnic. Un sol no pot portar-ho tot. Ha de supervisar moltes coses administratives, i això ja és el colmo.

P: Hauríem de tindre una Casa de la Cultura a cada barri?

            R: Açò no és una Casa de la Cultura, que ha de ser un referent per a un poble. Hauria de tindre un espai per a ella sola i aquí el compartim amb la UNED. Les dos coses tenen suficient entitat per a tindre un edifici propi. Que el facen i ens anem un dels dos. M’haguera agradat fer tallers, cursos, més activitats infantils... però no hi ha espai per a fer-les, la Casa de la Cultura està tota ocupada.

            P: El seu nom, com el de Saturnino Ortuño i el de Cruz Mañas, quedarà per sempre associat a la Casa de la Cultura.

            R: Saturnino era una persona entranyable. Mañas era l’ànima de la casa, va estar amb ell i amb nosaltres. Et donava seguretat, una persona molt complidora, eficient, seriosa, tenia el treball molt clar. He estat ben arropada.

Molt personal

P: Mamen Martí, Rafa Urios, ara vostè... Se’n van els clàssics!

            R: Sí! En els anys 90 els ajuntaments comencen a contractar a gent professional per a fer coses, que no n’hi havia. Des de fa dos o tres anys i en dos o tres més, hauran canviat tot el parc mòbil.

            P: Què li ha aportat la feina?

            R: No m’imagine una faena que m’agradara tant com esta, on haguera pogut ser més feliç. El que no m’agrada és el tema burocràtic i administratiu. Sempre l’ha hagut, però el que passa ara és infumable! El meu treball dona molta llibertat i implica molta responsabilitat, perquè tota la faena és de cara al públic. Has d’estar sempre al 100% intentant que tot isca bé, i això no depèn només de tu. És un treball molt estressant i alhora gratificant, creatiu. Requereix molta passió i t’enriqueix moltíssim a nivell personal, et fa ser una persona oberta, comprensiva, empàtica.

                        P: Ha pesat el seu gust a l’hora de programar?

            R: Sempre mire la qualitat per damunt de tot. Però és inevitable, no pots fugir del que t’agrada. De vegades però programe coses que no m’agraden moltíssim i ho faig perquè reconec que són coses ben fetes, ben actuades, que tenen sentit.

            P: Què va suposar tindre a la seua germana de jefa?

            R: El primer que li vaig dir va ser que ni se li ocorreguera agafar Cultura, no sabia com podria funcionar. Però l’experiència va ser molt positiva, em va deixar fer i damunt és de les persones que t’espenten, i això també està bé. El problema és que no desconnectàvem, dinàvem juntes i parlàvem de feina. Molta gent pensa que jo he treballat aquí per ella, però quan ella va vindre jo ja estava cansada d’estar aquí!

            P: Són tres germans: Vicentín és l’emprenyador, Pepa sembla la seriosa i vostè...

            R: La del mig! Possiblement jo siga més seriosa que ella, tot i que també sé divertir-me. Crec que soc tremendament responsable i done una imatge de seriosa que tampoc és certa. Evidentment no soc com el meu germà, ell es va endur la gràcia de tots.

            P: Veu a Pepa d’alcaldessa?

            R: M’agradaria. Seria una bona alcaldessa. És una bona professional, molt responsable també i amb molt de sentit comú. Per a mi seria un gran honor. Ho faria molt bé, segur.

            P: Quin lligam té amb Jesús Pobre?

            R: D’amistat. Un amic de mon pare, que era taxista com ell, li deia: ‘Tongo vine, que a Jesús Pobre fa bona temperatura’. Mon pare es va assabentar que venien una casa i la va comprar. M’agrada estar allí i tots els estius passe tres mesos com a mínim.

            P: Què té que no tinga Dénia?

            R: Frescoreta. I és més tranquil. Abans era més.

            P: Tres regidors de Cultura que comencen per la mateixa lletra: Rafael Marsal.

            R: Va ser el primer, li tinc una estima molt especial. Un polític amb sentit comú, treballador, t’acompanyava sempre, recolzava tot el que feies.

            P: Remei Galiana.

            R: Ho va posar quasi tot en marxa. Eren els anys 90. Va ser el període més creatiu. Ella era molt activa, jove, s’implicava... Una grandíssima professional.

            P: Raül García de la Reina.

            R: És el regidor actual, em deixa fer.

            P: Té fama de ser dur.

            R: Tots m’han deixat fer però ell especialment. A nivell de treball no hem tingut cap problema.

            P: Continuarem veient-nos en el Jurat de la Crítica Local de Canfali Marina Alta?

            R: Home, clar. Si em crideu, per suposat que sí.