La tarara sí, la tarara no

La Pasqua és temps de menjar i de jugar en família i cal mantenir les tradicions

La Pasqua està vinculada a un estat de felicitat i alegria que es manifesta en un gran repertori de cançons i balls de lletres divertides, de ritme ràpid, fàcils de recordar i de cantar en grup. El repertori del cançoner pasqüer és molt ric. Cada poble i comarca té melodies pròpies i les que es repetixen presenten variacions segons el territori. Molta gent, durant la infantesa, adquireix el costum d’eixir al camp a berenar o passar el dia amb les mares i els pares, amb els quals, o a la seua vora, es juga a la corda, al rogle o es vola la milotxa. La Pasqua és el menjar i el joc.

            No és gens fàcil establir el límit que ens indique quines cançons són de Pasqua i quines no. N’hi ha, però, que parlen de la Pasqua, les que es canten anant en tirera o agafats i jugant a la corda i al rogle. Totes formen part de la memòria de la Pasqua en ser jocs que l’aire lliure i l’agradable temperatura de l’inici de la primavera conviden a practicar.

            Estes cançons són documents valuosos perquè ens fan entendre el comportament pasqüer en les anades i vingudes als llocs de berenar, durant el joc i, sobretot, perquè mitjançant el llenguatge i la música expliciten els desitjos i els estats d’ànim. Hi ha cançons de totes les edats. Des de les quasi bé de carantonyes passant per les gestuals i les dinàmiques fins a les iròniques. Les primeres vindrien determinades per una lletra innocent i les segones, més de l’etapa adolescent, amb lletres de doble sentit.

LA TARARA I LA XATA MELINDRERA

            Dos de les cançons de jocs de rogle són La tarara i La xata melindrera. A Benissa, però, Xavi Soler assenyala les variacions de La tarana i La xata merenguera. Siga com siga, l’inici de la primera és tot un clàssic i de segur que molta gent, alguna que altra vegada, ha cantat allò “d’un dia de Pasqua, un xiquet plorava perquè el catxirulo no li s’envolava. La tarana, si, la tarana, no, la tarana mare així la balle jo”. Dos més de clàssics, Ja plora el xic i Mon pare no té nas.

            A la Marina Alta s’han publicat diversos treballs i investigacions sobre el cançoner popular, com ara els d’Eugeni Adolf Monjo (Teulada), Vicent Llopis Bertomeu (Teulada i Calp) i Daniel Sala Giner (Murla), per citar-ne alguns. Monjo anomena que la cançó La lluna, la pruna s’entonava en jocs de botar la corda i el Peu regató és una fórmula eliminatòria que es recita per a eixir-se’n del rogle. Pastor i Cordero es refereix a un curiós cas, Xarlot, una cançó-joc de moviment inspirada en el mític actor Charles Chaplin.

            Xavi Soler parla d’un joc, el vint-i-cinc en roglet, que duu la seua cançó. El mestre de cerimònies s’encarrega de recitar els següents versets: vint-i-cinc en un roglet / tots menjant figues de pala. La resta de participants li responen “domine”. A continuació es crida a un xica primer i a un xic després per a entrar dins del cercle. Este joc, assenyala Soler, ha estat substituït en l’actualitat per altres com els de La botella i El conejo de la suerte.

RODA SANT MIQUEL I ALTRES JOCS

            Roda Sant Miquel és un joc de Pasqua on la recitació ens marca què cal fer. Juguen els pares amb els fills menuts. Totes les persones agafades de la mà formen un rogle. Cal posar-se d’acord cap a on girar. La recitació al temps que es roda és: “roda, roda Sant Miquel, tots els àngels van al cel, amb un bagul, que es gire, que es gire...”. Es diu el nom d’una persona i es gira mirant cap a la part de fora, I continua el joc fins que tots els participants miren cap a fora.

            També és tradicional jugar a la gallineta cega en una esplanada lliure d’obstacles. Després d’acordar qui paga, a este persona se li benen els ulls per tal que no puga veure. A continuació, la resta de participants s’agafen de les mans tot fent un rogle. Qui paga es col·loca dins al mig i, després de comptar fins al número acordat o donar diverses voltes de rotació, es desplaça intentant agafar qualsevol persona i endevinar qui és. Si ho aconsegueix, la qui ha sigut agafada passa a pagar, cas contrari segueix pagant la mateixa.

            Si sou bona colla, podeu jugar al mocador. Es fan dos equips de sis jugadors, numerats de l’1 al 6. El jutge es col·loca just al centre de la divisòria del camp, assenyalat amb una ratlla. El joc comença quan el jutge diu un número i els dos jugadors amb eixe número van cap a la divisòria del camp el més ràpid possible a fi d’agafar el mocador que sosté el jutge. Si l’agafes, cal tornar a casa sense que l’adversari et pille.

            Si teniu una pilota, el joc és el cementeri. Només cal fer un rectangle dividit en dos camps. Es sorteja la possessió de la pilota o baló. El jugador que treu llança la pilota per tal de pegar-li a un contrincant. Si encerta el tir, el jugador que l’ha rebuda està mort i passa darrere de la pista de l’equip contrari. Guanya l’equip que deixa sense jugadors l’equip contrari. De segur que n’he jugat alguna vegada!

            El mocador i el cementeri són dos jocs que, fa uns anys, les regidories d’Esport de la comarca van intentar recuperar i promoure amb el programa Tradijocs. En el mateix sac estaven la trompa, el raspall, les bitlles, el canut, les boletes, el set i mig, el quadret i les ratlletes. Ara està en les nostres mans, com a pares i mares, aprofitar la Pasqua per divertir-nos amb els fills i les filles cantant i jugant a la manera de sempre. Les tradicions no es poden perdre –o no deurien fer-ho- perquè la play, les xarxes socials i resta de “modernors” no tenen carnet de caducitat.