Els Violins de Pinos, una família centenària

DÍDAC VENGUT

Cada vegada tinc més clar que el testimoniatge de la gent gran, la seua experiència i com entenen la vida, és un referent en temps on l’estrés i les xarxes socials ho copen tot. La història vital de Pura Planells Ivars és un exemple de dona emprenedora, un terme encunyat en temps moderns però això és més vell que cagar aponat, clar i ras. Hem sigut nosaltres, els homes, qui ens hem endut –o s’han endut- la glòria i elles, les dones, s’han quedat, en la majoria dels casos, en l’anonimat. Pura, com moltes més  dones, ha cosit, ha xarcolat, ha plantat cigrons, ha estat mare i esposa i, a més, ha tret temps per a la seua gran passió: escriure. Encara la conserva a hores d’ara i, de fet, ho poden comprovar en la nostra secció dels Contes de la Iaia.

            El cas és que Pura té un gran respecte cap els seus avantpassats –com ha de ser- i, sempre que pot, ho deixa per escrit a fi que la seua història no caiga en l’oblit. El seu fill, Marcos A. Torres, em va fer arribar un text perquè el traduïra a un valencià correcte. La mare l’escriu com parla, tot un gest de valentia si atenem que no l’ha estudiat mai. La història que vol deixar palesa és molt interessant o, almenys, peculiar. Es tracta de la nissaga dels Violins, una família –per part de sa mare- ben coneguda a la partida rural de Pinos, a Benissa. Quatre dels seus components han superat la barrera dels 100 anys, ni més ni menys. Això no és normal, ni de bon tros! Si que bufa bon vent, allà a Pinos.

              Tot comença a mitjan segle XIX amb Jaume Ivars, que va viure 104 anys. Era una persona molt alegre i li agradaven molt les reunions i les festes. Pura recorda que sa mare li contava que tenia el costum d’anar sempre xiulant i ho feia tan bé que cridava l’atenció. De fet, el veïnat deia que pareixia un violí. I d’ahí va nàixer el malnom amb el qual és coneguda tota la família. Jaume es va casar ja de major –amb quasi 50 anys- amb una jove molt volguda a Pinos i van tindre quatre fills.

            El segons cas és el de Vicenta Molines, cosina prima de Pura Planells, qui va acomplir 100 anys i sis mesos. “La vaig conéixer”, recorda. “i era una dona molt alegre i llesta. Tots la volien i gaudien de la seua companyia”. “Sempre estava rient-se”, afegeix, “perquè era molt graciosa i faenera”. Els últims anys estava al llit i Pura va anar a veure-la un dia acompanyada de les seues netes, Judith i Tatiana. “Va estar molt contenta i xarradora i, fins i tot, els va resar un llarga oració que havia aprés 90 anys abans”.

            Seguim. Un altra cosina prima, Teresa Escrivà, va viure fins el 100 anys i quatre mesos. “Era una ploma, li encantava ballar. La seua casa estava sempre oberta per a tothom”, diu Pura. Teresa va viure sempre al camp i  cuidava els animals que, aleshores, eren el sustento de la família. “Fins als darrers anys de la seua vida era normal veure-la fent punt de ganxo en el riurau de la caseta, on vivia envoltada de plantes i flors”, subratlla.

            I ens falta Maria Ribes Ivars, cosina germana, filla de sa tia Pepa Ivars Amorós. Marina ha acomplit ja 102 anys. L’any passat va ser homenatjada per l’Associació de Mestresses de Casa i per l’Ajuntament de Benissa. “Amb son pare a la guitarra i amb el cançoner a la mà, sempre estava cantant, plena d’una alegria que transmetia a la resta”, diu. I en el cap té per sempre una anècdota molt bona. “Va passar la febra de Malta a ma casa. Va vindre el metge, Don Miguel Sala, i, gitada al llit, li va cantar una cançó perquè l’havia curada. El metge, en agraïment, li va cantar també a ella. Una cosa irrepetible, única”, recorda.

UNA GUERRA CIVIL I UNA PANDÈMIA

            Pura Planells Ivars va nàixer un 19 d’octubre de 1929. Ha viscut els horrors d’una Guerra Civil on no hi havia res de res. “Clar que passàvem fam, fins i tot jo, que era pobila. Ara bé, si hi havia un trosset de pa, era per a mi”, indica. Tot i el conflicte bèl·lic, anava al col·legi, a la classe de Doña Ángeles, en l’edifici de les Escoles Velles. “Jo tenia huit o nou anys i era l’abanderada”, conta ben satisfeta. Què és això?, li pregunte. Tots els dies, els xiquets i les xiquetes formaven davant la bandera i cantaven el Cara al sol. Ella era l’encarregada d’obrir el balcó i, al so de la música, hissar la bandera. Fins i tot en això va ser pionera! De ben xicoteta feia teatre amb altres xicons i xicones amb textos inventats per ella. “Posaven un llençol a l’entrada i la gent que venia pagava una pesseta o tres cèntims. Les dones que ens deixaven les cadires, entraven gratis”, assegura.

            Ara ha patit el confinament a casa a causa de la pandèmia de la COVID 19. Tot i això, ho ha passat distreta “fent les faenes de casa, perquè no vull molestar a ningú, i escrivint. Així he passat els dies i ho he portat la mar de bé”, confessa. No pot estar quieta, ho reconeix, i tots els dies la veig passejar pel carrer i, de tant en tant, va a les guarderies del poble a contar contes a la menudalla. A més, segons m’avança, està preparant un conte i uns versos “i un altra cosa” –serà sorpresa- per a Pere, l’infermer del Centre de Salut de Benissa que la punxa, perquè es jubila. “Tot això és el que em dona vida, il·lusió, i m’encanta fer faena”, diu Pura. Ara bé, m’assegura que “no sé si jo arribaré als 100 anys”. No m’ho crec perquè huit anys passen com un llamp i té l’ajuda dels contes i dels versos per furtar temps al temps.