Porters i directors amb bata blanca

Porters i directors amb bata blanca

José María Hernández: “No cal obeir al metge sinó escoltar-lo”

Les UCI dels hospitals han centrat l'atenció dels titulars de premsa en temps de pandèmia. El nombre de llits ocupats ha servit per a diagnosticar -mai més ben dit- la incidència i l'evolució del coronavirus. Dins del renou ocasionat per un virus desconegut, l'Atenció Primària, els centres de salut de cada poble o ciutat, han romàs en un segon pla –a nivell mediàtic- quan són la porta d'entrada al sistema sanitari i els nostres metges de capçalera actuen de directors d'una gran orquestra. D'aquesta manera tan gràfica descriu aquest servei un dels seus integrants, el doctor José María Hernández, del Centre de Salut de Benissa. Una doble funció lligada a la responsabilitat inherent al càrrec. “Hem d'estar constantment atents i en deu minuts has de decidir si les quatre o cinc preguntes que et fa el pacient són importants o no”, apunta Hernández. “Cal decidir ficar-ho dins del sistema, la qual cosa implica despeses de temps i d'utilització de recursos públics, o manar-ho a casa i això és una responsabilitat doblement gran”, afig. 

L'orquestra són els metges especialistes i perquè sone bé i estiga afinada necessita d'un bon director. “Algú ha de dir quan entren els violins, la trompa o la tuba perquè, sinó, allò no és música sinó un desastre”, comenta el doctor. Una espècie de guàrdia urbà que coordina o dirigeix el trànsit, per posar un altre símil. I amb un extra, la proximitat al pacient i a la família. “Un cardiòleg tractara una arrítmia però mai sabrà que aqueix pacient està casat amb una persona o té un fill tots dos amb problemes greus i per això l'arrítmia no es cura”. “El tractament”, compte, “va molt més allà d'una medicació o d'una intervenció quirúrgica. Moltes vegades les coses no van bé perquè es desconeix el fons familiar”. Perquè un tractament vaja bé és molt important la implementació i la comunicació d'és la base. “Un especialista té una visió molt concreta i molt profunda d'un aspecte molt parcial i els metges de família tenim una visió més superficial però moltíssim més àmplia. Veiem el tot, la part fisiològica, la psicològica i la familiar”, subratlla Hernández.

En aquest sentit, un bon metge és aquell que genera sinergies amb el seu pacient, la qual cosa comunament diem que “li ho guanya” de deu en deu minuts i moltes hores junts en la consulta. “Hi ha un moment de crack, de punt d'inflexió, quan, de sobte, un pacient que l'estàs veient amb un problema de colze va i et solta una cosa molt íntima”, diu el doctor. “En aqueix moment”, afig, “tens dues sensacions. Primer, ja m'ho he guanyat i, segona, tinc una responsabilitat immensa amb el que estic escoltant”. 

NOVA FORMA D'ATENCIÓ

El tracte directe i la proximitat amb els pacients s'han vist bruscament interrompudes, anul·lades, pel coronavirus. Els centres de salut podien convertir-se en focus de contagi massiu i, per això, es van anul·lar les consultes presencials i les cites són ara per telèfon. El llenguatge corporal és el 80% de l'anàlisi que fa el metge de capçalera i això ara s'ha perdut. “Si t'ha eixit un embalum”, compte el doctor, “he de veure'l, això és clar. Però l'atenció telefònica si que ha resolt molts temes que no necessiten d'una atenció presencial, això és cert”. “Abans, tots aquestes qüestions derivaven en consultes sobreañadidas i innecessàries, la qual cosa provocava una sobrecàrrega tremenda”, matisa. I no és broma perquè “hi ha molta gent que necessita l'atenció del centre de salut com una segona família, hi ha manques afectives, familiars o de parella, i complim una funció social. No sobra temps ni mitjans i aqueixa funció llevava espai a un diagnòstic d'un càncer o a un problema quirúrgic perquè tenies l'agenda plena de coses que es podien fer per telèfon”. 

A partir de juny, segons avança Hernández, s'incrementarà el nombre de visites presencials però es mantindrà l'atenció telefònica per a casos en els quals no siga necessari desplaçar-se fins al centre de salut. Comentar el resultat d'una analítica o si cal anar o no al ginecòleg, per posar un parell d'exemples. “Per descomptat, una mala notícia no la donaré per telèfon”, assegura el doctor.

EL BO I EL DOLENT DE LA PANDÈMIA

“La primera trinxera és la que s'emporta tots els pals”. Així de rotund és Hernández quan fa balanç de tot el viscut en temps de pandèmia. “Quan nostra files ja han sigut depassades és quan el castell comença a tindre problemes. Ens hem sentit molt sobrepassats en molts casos”, diu. “Hi ha hagut”, compte, “coses heroiques de tirar moltes hores, d'estar cobrint-nos els uns als altres i de passar por per un virus que no coneixíem i ningú sabia el que anava a passar. Va arribar un moment que vam dir que som ací per a això i després ja veurem el que passa”. I els pitjors moments s'han superat gràcies “a una unió bestial de tot l'equip, un braç a braç que ha sigut la part més bonica”.

Després està el negatiu perquè, segons el seu testimoniatge, hi havia dos mons totalment diferents, el de l'interior del centre de salut i el de fora. “Amb el bus treballant huit hores i després eixies al carrer i veies gent sense màscara, els bars plens i tot això ho hem patit. Això ens ha fet mal. No volem aplaudiments sinó que la gent col·labore”. Amb l'atenció telefònica, assegura, es treballa el triple “perquè hi ha molta més dificultat per a fer una correcta investigació del que està passant i tens la sensació que estàs deixant coses per veure i per palpar”. 

Quan viatges amb avió i sorgeix una emergència es recomana tranquil·litat i romandre quiets en els seients. “El que menys ajuda és que part dels passatgers, els menys, s'esvalote i es dirigisca al pilot que intenta fer tan bé com siga possible el seu treball”, indica el metge. “Hem sigut molt qüestionats per una minoria que fa molt soroll i això és esgotador”. El seu missatge és clar, meridià, que dirien alguns, “no cal obeir al metge sinó escoltar-lo”.

El començament de la vacunació massiva està previst per a la setmana vinent. Hernández recomana, sens dubte, vacunar-se perquè el risc de no fer-lo és infinitament major als efectes secundaris que genera tota vacuna. “Cada persona és un món totalment diferent i tot és nociu en un moment determinat quan parlem d'una població de milions de persones”, diu Hernández. “Al virus no li interessa acabar amb la humanitat perquè es queda sense casa i la vacuna és el millor”, conclou.

La veritat és que ens hem enfrontat –i seguim en això- a un enemic invisible que cada vegada coneixem millor. Una pandèmia mundial que quedarà per als anals de la història i de la qual cal aprendre o, almenys intentar-ho. Per a Hernández, el més cruel de tot ha sigut la separació de les famílies “i els majors ensenyaments són en els pitjors moments. Per això, crec que ara tenim una magnífica oportunitat per a aprendre dues coses. Primer, a apreciar la llibertat d'eixir, encara que només siga a la porta de la casa, i, en segon lloc, la qual cosa plena fer una abraçada al teu pare o al teu avi. Comença a expressar-te amb ells perquè qualsevol dia et lleven aqueixa oportunitat”.

Cal escoltar –i actuar- perquè ho diu un metge.