VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCVII)

VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCVII)
  18/09/2017

La darrera setmana descansàvem un poc en un espai dedicat a “La prospecció amorosa”. Continuem ara les nostres reflexions a partir d’aquest tema. Direm que la cerca amorosa no serà més que una promesa fundada sobre falses aparences.

            Així, en el món animal ens proporciona la impressió generalment d’una espècie de fanfarronada, de vanitat del mascle. Entre les aus, cadascuna d’elles es converteix en una espècie “d’estafadora eròtica”, de comediant que en el moment de l’acoblament s’adorna de plomes que la resta de l’any no posseeix. I sembla que la femella se sent fascinada per aquest colorat esplendor: però acaba la il·lusió, el despertar és trist quan apareix el plomatge gris i el nuvolat dels dies ordinaris... El mateix o paregut és el que podem dir del complicat mecanisme que la naturalesa posa en marxa per obligar a les seues criatures a l’aparellament, sempre en la manca d’honestedat, en el seu sentit més ample, i freqüentment en la superxeria.

            Com, per una ironia del destí, aparentment els sers no posseeixen en circumstàncies normals bastants atractius per despertar l’instint de la procreació; la naturalesa ho sap molt bé, segons pareix, per acurat temps que ocuparà oferir els seus encants seductors en l’època del acoblament.

            Mai són més atractius els animals, ni tan pròxims al seu ideal hipotètic, que quan es disposen a la busca de l’amor. Mai el titot -el gall dindi- és més “pavo” que quan fa la roda, mai el lleó és més lleoní que quan rugeix per cridar la seua companyia, ni l’home és més humà que quan està enamorat.

            Aquesta promesa, fundada sobre falses aparences, no és, doncs, més que una temptativa de postrar-se com es voldria ser, sota la forma ideal que es somnia encarnar. El camp que la “vox populi” diu advertir en el personatge enamorat, no és més que l’expressió d’un estat d’esperit alegre, com el que es mostra en espera d’un esdeveniment grat i desitjat. El qui s’enamora adorna el seu cos i la seua ànima amb els més favorables elements de què pot disposar i intenta semblar-se en allò possible a l’ideal que d’ell mateix s’ha format.

            Eixa temptativa presenta en realitat una importància primordial i decisiva dels punts de vista espiritual i didàctic, perquè la persona que es condueix constantment “com si fos” aquell que voldria ser acaba per convertir-se un poc en el seu ideal, d’on la concepció del personatge autoimaginat, que comença per ser una ficció, una superxeria i acaba per aproximar-se insensiblement al ser forjat per la ment.

            La persona enamorada que desitja despertar en l’altra sentiments anàlegs, s’ennobleix en certa manera, i l’afirmació de “Yo sin ti no habría llegado a ser lo que soy” expressa el millor coneixement del que una relació amorosa pot suscitar i no està buida de sentit.

            Resumint, la regla principal de conducta en la prospecció amorosa podria anunciar-se diguent: “es un intento de presentar ante el objeto de nuestro amor la consecución del ideal que de nosotros mismos hemos edificado”.

            El fet de que existeixen tants necis i ignorants en els instants encaminats a la busca de l’amor s’explica amb facilitat en reconèixer que molts joves no posseeixen més que una incompleta representació de la seua personalitat ideal, i en vies d’assajar l’intent de aconseguir-la, de forjar el seu “jo” imiten el personatge de moda, del que, naturalment, no aconseguiran més que una caricatura, que ja no constitueix un joc net i permissible, sinó un bast engany que pràcticament mai aconsegueixa els seus fins, sense que això impedisca, per altra banda, que immediatament després es torne a recomençar.

            Inclús persones d’un nivell superior cauen en aquest error més aviat del que generalment es creu i el resultat és unes vegades catastròfic o tràgic i altre ridícul. El segon seria el cas de la joveneta intel·ligent i plena d’encant juvenil que renuncia a ressaltar la seua “lozanía” i qualitats per presentar-se sota la màscara de la vampiresa farta de la vida. Per al primer podria servir-nos d’exemple l’home intel·ligent i cultivat que juga a parèixer l’home temerari, enlloc de tractar de crear una impressió per les seues qualitats de saber i intel·ligència.

            Innombrables biografies d’homes cèlebres demostren com ni el geni ni l’experiència aconsegueixen, en ocasions, defensar l’home contra si mateix.

            A aquest respecte, és generalment més segur l’instint de la dona el que potser vinga determinat per la seua particular naturalesa o pel paper que la nostra decisió els haja reservat. En idèntiques circumstàncies els homes “solen” obrar amb menys intuïció: perquè d’ells s’espera el paper de “seductor actiu”, tenen que ser forçosament els que major nombre d’errors cometen.

 

EL CONQUERIDOR

 

            Abans de continuar amb el nostre anàlisi esbossarem el prototip del “conqueridor”, en la manera com obsessiona l’esperit de tants recent sortits de l’adolescència. La imatge deformada d’aquest tipus s’exhibeix a diari als bars, salons i altres manifestacions de la vida, i l’exposició que segueix pense que pot contribuir a aprofundir i a ampliar la nostra tesi en relació amb la busca de l’amor.

            És innecessari afirmar que semblant “conqueridor” no té existència real més que en la pantalla cinematogràfica, acreixent de lloc en la vida quotidiana. És evident que existeixen home i dones el atractius sexuals dels quals són superiors a la mesura general, però demostrarem que això no té res que veure amb l’artificiosa imatge del “conqueridor”, la qual no consisteix, en definitiva, més que en la caricatura no aconseguida d’un ídol col·lectiu, fruit d’una educació (d’una més o menys defectuosa educació) col·lectiva.

            Aquest ídol ve prefabricat per un ensenyament absurd trasmés de generació en generació i per unes imatges fílmiques i una literatura perniciosa. El fet en sí no és tràgic i no és precís “rasgar-se les vestidures”, perquè l’individu que va “pavonejant” en un saló de moda, i en mil i una “passarel·la” no és més que un dels resultats que l’educació col·lectiva produeix en els àmbits de la sexualitat. Per això no és d’estranyar que un jovenet de mitjana intel·ligència crega que el fet de parlar a una dona desenfadadament, la cigarreta en els llavis -ara que el tabac viu tanta persecució- i les mans a les butxaques del pantaló -posem per cas-, siga particularment masculí i irresistible, com multitud d’imatges que avui ens acorralen. Existeixen a hores d’ara milers de provocacions diàries.

            El cas citat ens proporciona un exemple de mimetisme col·lectiu del qual no hi ha que subestimar la significació. En tant que aquest procés no siga més que una imitació dels efectes exteriors, sense ocupar sencerament la personalitat, no és greu ni tan sols grotesc, però sí que degenera en una simiesca imitació, presenta el risc d’envair i aniquilar les característiques personals. Continuarem.

<<< Tornar a la portada