VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCVIII)

La darrera setmana ens havíem detingut fent una notable cita de la imatge de “l’home” com a model de “conqueridor” del col·lectiu familiar, tot utilitzant les figures nascudes de la vida diària. Poc han canviat les coses amb el pas del temps amb l’evolució del “model”. Alguna cosa més podríem dir ara sobre el tema. I ho farem. Per exemple, l’actitud d’un xicot que es fa el monyo a imitació de qualsevol “ídol” de la nova cançó -cosa que s’ha imposat a hores d’ara- imitant personatges de l’escena, de la música, de l’espectacle en general. Cada temps desperta noves imatges, viu en eixe cas una nova plàstica, etc.

            Si eixa actitud en la imitació de l’ídol de la “nova ola”, s’utilitza com un “truc” inofensiu al servei de l’art de la seducció fa el seu paper, caldrà que es pense que entre els possibles valors del “conqueridor” haurà que pensar que existeixen altres valors importants, per al triomf en la societat, com el de la personalitat. Passem fulla.

            Per desgràcia, els fets apuntats no són actualment excepcionals i moltes relacions, matrimonis, fins i tot, s’han conduIt en virtut de promeses fundades sobre falses aparences. I les conseqüències corresponen al que es podria preveures i esperar, en veritables onejades de divorcis, consumats o no, però no per esta última raó menys importants. Ha canviat molt el temps i el manteniment de les parelles; a hores d’ara, no necessita de “figuretes masculines”. És veritat que, psicològicament parlant, resulta difícil enxampar i guiar cap el seu millor desenvolupament la nostra veritable personalitat, essent sorprenent comprovar com d’ardu resulta per a l’home i la dona moderns transmetre una imatge exacta de la seua individualitat, perquè l’educació, els usos socials, la tradició, les lleis que regulen els costums i la convivència, contribueixen en la foscor dels entorns de la veritable personalitat del ser humà.

            Per a pal·liar aquestes dificultats, ens atreviríem a donar el següent consell: aquell que en la parella marca la pauta de les relacions hauria d’extremar el grau d’intimitat fins més lluny dels límits convencionals. I si la prova es realitza amb èxit, les veritables personalitats de tots dos apareixeran a la superfície, mostrant-se sinceres.

            Amb això no volem dir que hem d’abandonar-nos als instints ni que siga precís substituir les convencions per la golleria o les males maneres, sinó que és necessari eliminar el poc treball del que hem adquirit, el vernís de les conveniències, per arribar fins els veritable nucli, fins el fons de la personalitat. Seduir significa aleshores construir una veritable relació entre dos sers.

            Clar està que existeixen processos més ràpids, com el “fletxaço”, per exemple. La sexualitat pot obrar destrament i de manera inesperada fins i tot abans que el contacte, però des del punt de vista de la cerca amorosa, i eixa situació no pren caràcters decisius i d’ella no sol seguir-se més que qualsevol “caprici”, una aventura. Després, calmat l’impuls sexual, les relacions quedarien interrompudes de forma espontània i sense deixar petjades profundes.

            També ocorre amb freqüència el cas contrari: la presa de contacte psíquic i espiritual aconsegueix perforar la barrera convencional, però no derroca la separació vital entre els dos protagonistes, situació que és més corrent que la del “fletxaço”. Els consells facilitats per les publicacions barates no consisteixen generalment en altra cosa que en una sèrie de preceptes destinats a provocar un “curtcircuit” o a eliminar la separació vital i, a vegades, a una mescla simultània d’ambdues tàctiques. En el millor dels casos, aquestes prescripcions prefabricades “estil Don Juan” no passen de ser una estupidesa. És impossible escriure un llibre que ensenye l’art de seduir, perquè, com ja hem dit, no són els artificis intrascendentals els que conten, sinó el poder de comunicar a l’altre la pròpia personalitat, detall que no pot aprendre’s en un llibre.

            Les maneres d’ús d’ordre tècnic no poden reemplaçar la tasca que és precís portar a terme per sí mateix, fins i tot si eixos consells poden servir d’alguna utilitat en els casos en què una falsa educació, els prejudicis sexuals, etcètera, proporcionen el risc de perjudicar o de conduir lentament l’evolució normal d’una presa de contacte. Així, doncs, un comportament adequat d’ordre tècnic sols té aplicació en els casos que presenten una dificultat que impedisca o faça laboriosa la tasca d’abatre la separació.

            En aquest aspecte, les complicacions més freqüents, fins i tot al sí del matrimoni, sorgeixen quan la dona no és capaç d’abandonar-se a les seues necessitats sexuals en virtut d’un fals concepte eròtic, i rebutja les seues emocions i les de la seua parella. Aquest problema, que sol tenir profunds arrels, exigeix un delicat tractament en el qual la medicació té un valor accessori i ha de ser cuidadosament adaptada a cada personalitat. El camp de la “medicina psicològica” està sembrat de nombroses receptes, conegudes des de temps immemorial, no essent la menys eficaç el d’una copa de bon cava en el moment adequat, encara que en els més greus casos puguen i deguen utilitzar-se els grans mitjans psicològics de curació, molt més complicats i únicament a l’abast de l’especialista.

            Però la finalitat comú a tots els mitjans curatius, des dels més senzills als més complicats, és la de despertar l’instint natural per a que es desprenga tot allò artificialment adquirit.

            En els casos benignes en els que els dubtes s’expressen mitjançant una malaltissa timidesa que destrueix tot intent d’intimitat, el sincer contacte amb ànima amb la parella basta, en general, per abolir els dubtes i preparar l’estat d’ànim convenient. Una sessió de teatre o de cine, una tarda de passeig pel camp, una menjada en comú són factors favorable per a aprofundir les relacions i una comprensió suficient, un poc d’intel·ligència i de delicadesa, ajuden de manera decisiva a crear la situació adequada.

L’ALCOHOL I LA FORÇA

            Algunes paraules ara sobre l’alcohol, eixa perillosa “celestina” en tantes difícils situacions. L’home que tracta de conquerir una dona obligant-la a perdre el seu control amb la beguda és un criminal o un neci. O ambdues coses al mateix temps. Però aquell altre que ignora el paper que un got de bon vi pot ajudar en la clarificació d’una situació determinada, quan l’atmosfera és ja favorable, és tan simple com el primer, encara que menys criminal.

            I altra cosa a propòsit de l’agressivitat física: la violació constitueix un dels crims més abjectes. Però allí on la defensa natural ha sigut ja anul·lada pel contacte espiritual, quan l’entrega és ja suficient, encara que no consumada i les soles raons convencionals són causa d’una dèbil i relativa reserva, l’ús moderat de la força no sols és convenient i permés, sinó indispensable habitualment. Continuarem.