VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCXX)

VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCXX)
  18/12/2017

 

Ens detinguérem la darrera setmana amb una reflexió respecte del tacte rebut pel pit i l’arèola que provoca una reacció especial de les hormones sexuals, que afecta igualment al cervell. Això ens diuen els papers. Continuarem ara referint-nos a la diferència entre el procés d’excitació dels sis i de les restants zones no genitals que comprendrà fàcilment si recordem com es realitza l’erecció masculina, en la qual determinades sensacions provocades per una causa mecànica, com el contacte de la regió genital, per exemple, es transmet per via reflexa als òrgans sexuals, provocant l’erecció, que al mateix temps condueix, per dir-ho així, a l’“erotització” del cervell. Aquestes últimes reflexions m’estan creant un embolic massa gran. Però això forma part del que ens diu el doctor Pierre Berthorrel, en el seu L’amour au microscope. Amb el vostre permís farem un canvi cap a un tema atractiu.

 

EL BES

 

            Les zones erògenes són, doncs, les parts de l’organisme en les quals el tacte produeix o amplia la tensió sexual, essent els mitjans més comunament utilitzats la carícia manual i bucal, desenvolupant el bes un preponderant paper.

            A propòsit de les besades s’han elaborat moltes teories que pretenen explicar el seu origen o significat. Per a uns constitueix una tendència, manifestada en forma refinada, cap a les inclinacions sàdiques i el canibalisme, el origen de les quals es perd en els temps prehistòrics. El “mordisco amoroso” està molt pròxim, segons aquesta teoria, de l’apetit caníbal, que en el transcurs del temps s’ha anat modificant en l’home fins sublimar-se en el bes, explicació que ens sembla un tant aventurada.

            Més versemblant ens pareix la de Havelock Ellis, segons el qual el costum de besar pot situar els seus orígens en l’instint de succió del lactant. Una tercera hipòtesi adverteix una relació primitiva entre el bes i l’hàbit de frotar-se mútuament el nas, amb el qual s’acaricien les parelles d’algunes tribus mongòliques i esquimals, que en el seu temps, s’identificaria olent, cosa tan corrent entre animals, fins el punt de què entre determinades poblacions tibetanes es diu “huéleme”, en lloc de dir “dame un beso”. Què romàntic, no? En conseqüència, molts especialistes creuen que el veritable sentit de l’acció de besar resideix en aspirar olfactivament la parella.

            Els xinesos, japonesos i anamites ignoren el bes. En lloc del contacte mutu de la boca practiquen el del nas. Els japonesos consideren el bes no sols inconvenient sinó obscè. Així doncs, amb ocasió d’una exposició d’escultura europea a Tokio, l’escultura El beso, de Rodin, es va col·locar darrere d’un paravent i no va ser accessible al públic. Així i tot, la tècnica de l’amor en els pobles orientals no perd res amb l’absència del bes, perquè els occidentals tenim molt que aprendre d’ells.

            De qualsevol forma, el que sí que és indubtable és que almenys tres dels òrgans sensorials participen i col·laboren en l’acte del bes; el tacte, el gust i l’olfacte. Ara bé, per a la raça blanca el primer dels citats sentits és al que se li atribueix el paper principal. Fem notar que el “bes no sexual” -l’amistós, per exemple, o el prodigat amb ocasió de proves esportives o imposició de condecoracions, té semblant origen que l’oferit al sexe, “el bes d’amor” i com ell ve accentuat pel plaer o el disgust de rebre’l.

            És indubtable que l’òscul que la mare diposita a les galtes del seu fill allibera sentiments molt diversos dels produïts pels besos entre dos amants, però el seu origen és, malgrat tot, el mateix. La noció de “beso platónico” és contradictòria en sí, essent impossible concebre un bes sincer, freturós d’un fons sexual.

            Ovidio, en el seu Arte de amar, escrivia: “El que ha conquistado un beso y no ha sido capaz de conseguir el resto, merecería perder lo que ha ganado”. Per innocent que un bes puga parèixer, sempre podem considerar-lo o convertir-lo en una etapa entre el desig i la possessió, i és, per essència, el possible intermediari entre l’aspiració i la concessió de l’últim final.

            “Que és el bes? -digué Giacomo Casanova- ¿No és l’ardent desig d’aspirar una part del ser que s’ama?” Efectivament. I la definició del bes que dona Santiago Ramón y Cajal no és més que humorada per sorprendre i desconcertar: “El beso, esa sublime conjunción de almas de què los poetas nos hablan, no es otra cosa para el bacteriólogo que un cambio recíproco de mocrobios”.

            El bes, la unió linguolabial, forma una aliança d’alés: és una etapa en el camí de la voluptuositat. És una promesa i a vegades un jurament.

            “¿No és natural -diu Berthorrel- que el bes siga la principal atracció de les pel·lícules que agrade al públic? Els llavis, carnosos, d’un rosa pàl·lid i d’una mobilitat sorprenent, que sobreïxen del rostre, s’ofereixen en el bes, i la fusió de les boques és total i hermètica. Entre els llavis junts, tot l’ardor d’amar s’apresona, es mescla i es comunica instantàniament. Els amants prenen mútua possessió i s’exhalen l’un en l’altre en la més perfecta de les comunions. El dol de les llengües és el més pacífic dels dols. Els ulls es tanquen, l’oïda s’obstrueix; tota la sensibilitat es troba polaritzada en el boca a boca que arriba a ser una continuïtat. Els alés es confonen en un sol, els amants projecten una ombra única i es dissolen un instant en l’eternitat”.

            La forma i la intensitat de l’excitació provocada pel bes és molt variable. El Kama-Sutra, antic llibre hindú de l’amor, i altres obres orientals del mateix tema, ofereixen descripcions de les variants del bes, donant a cada una un nom especial i extremant fins el grotesc l’enumeració dels detalls i diferències, encara que hem de confessar que poques manifestacions amoroses puguen albergar tanta diversitat de matisos.

            Aquesta diversitat sensorial encara pot créixer si els besos, allunyant-se de la boca, es dipositen en altres zones erògenes sensibilitzades. Fins el més lleuger bes pot contenir el germen d’altres intimitats; el seu contingut sexual no varia i sols s’estableixen diferències en relació al grau d’intensitat. Com afirma un proverbi italià, “Donna baciata, mezza chiavata”. Literalment: Dona besada, a mitges seduïda.

 

EL BES COM A PRÒLEG DE L’AMOR

 

            Les diferents formes del bes condueixen des del joc amorós al preludi i a la realització de l’acte sexual, la transició del qual és pràcticament insensible. En la vida del sexe, les carícies dirigides a les zones erògenes i als òrgans genitals tenen més importància de la que se’ls atribueix i seria infravalorar la susdita forma de preludi si, a part del seu reconegut poder d’excitació, no férem menció de la seua intensa significació fisiològica. Continuarem.

<<< Tornar a la portada