VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCXXVIII)

Ens havíem detingut la darrera setmana amb unes cites sobre les afeccions sifíliques, relacionades amb les funcions cerebrals. Continuem ara parlant de la por, el terror i les excitacions prolongades que són susceptibles d’ocasionar alteracions anatòmiques a nivell de l’aparell genital, motiu pel qual en tots els casos d’esterilitat masculina s’imposa un profund examen neurològic.

            És evident que les afeccions locals o les anomalies genitals masculines són moltes vegades responsables d’alteracions en la procreació. L’orina dels homes que pateixen fimosi conté grans quantitats d’esperma, que per un procés mecànic no arriba a l’orifici uretral extern durant l’evacuació i s’esgola cap a la veixiga. Comunament, l’obstacle fimòtic no suposa inconvenient més que per a la normal erecció però, en canvi, quan el membre està flàccid no impedeix, ni dificulta tan sols, l’evacuació de l’orina.

            Altra anomalia a tenir en compte és la malformació anomenada “hipospadias”, en la qual l’orifici de la uretra no s’obri en extrem sinó en la cara inferior del penis, pel qual l’esperma no es projecta cap al fons de la veixiga, dificultant-se la fecundació.

            Entre les afeccions locals existeixen unes capaces de provocar l’esterilitat, com ho són els tumors i les inflamacions de la pròstata o de els vesícules seminals, les epidimitis (reaccions inflamatòries de l’epidimi), la tubercolosi i la sífilis testicular, etc., essent una de les més conegudes la orditis (inflamació dels testicles), que en alguns adults es desenvolupa com seqüela d’uns paps (paroditistos) patits en la infància.

            Per a determinar, doncs, les causes d’esterilitat masculina és imprescindible explorar minuciosament els antecedents clínics (afeccions generals i possibles malalties venèries patides), sense oblidar els conflictes d’ordre psíquic. Després, serà necessari realitzar un examen de la simptomatologia dels òrgans interns i del sistema nerviós, procedint eventualment a una avaluació de la dosi d’hormones i altres anàlisis de laboratori, per a acabar amb el dels productes espermàtics de l’evacuació (semen).

            Amb tot, les probabilitats d’èxit segueixen essent variables, puix junt a curacions espectaculars, s’anoten estrepitosos fracassos.

            La “hipoplàsia” testicular (amb o sense criptorquidia o ocultació del testicle en la cripta) és una malaltia que sol reaccionar favorablement al tractament hormonal.

            La carència vitamínica, sobretot l’“avitaminosis” E, és conseqüent a la hipoalimentació, però si després de cert temps de restablertes les dosis normals en el sèrum sanguini la infertilitat no cedeix, les probabilitats favorables del tractament són mínimes.

            En el que es refereix a la intervenció quirúrgica, no tots els obstacles operables ofereixen garanties de curació, doncs bé, per exemple, l’oclusió (congènita o adquirida) dels conductes deferents pot ser intervinguda amb èxit, haurà que comptar després amb la reacció de l’organisme, que durant la convalescència pot reproduir l’obstrucció amb el teixit cicatricial o mitjançant adherències dels teixits traumatitzats.

            En quantes ocasions la terapèutica acaba el fracàs, es pot percebre la importància del factor psíquic.

            Certament, quan un matrimoni xifre en tenir fills bona part de la seua il·lusió, l’espera es converteix en una tragèdia; però, si la il·lusió continua infecunda, conservarà o podrà conservar una significació que li siga pròpia.

            I la tasca dels cònjuges serà la de descobrir-la, aconseguint aleshores l’establiment entre tots de sòlids llassos que substitueixen en els de la frustrada paternitat.

TRASTORNS DE LA POTÈNCIA VIRIL - UNA DISFUNCIÓ INEVITABLE

            Fins certa edat, el poder eròtic de l’home roman poc més o menys estable. És cert que un gènere de vida raonable i morigerat pot perllongar la seua duració; així i tot, el procés biològic de desgast és inevitable i la potència sexual anirà disminuint inexorablement a partir d’un moment donat.

            Quan l’especialista interroga els malalts que es lamenten d’aquestes disfuncions, quasi sempre arriba a descobrir que en la major part dels casos la libido del subjecte, és a dir, el seu instint sexual mai ha sigut molt pronunciat, i sense que ells ho sospitaren, la còpula carnal no els ha procurat la satisfacció que aconsegueixen el terme mig dels homes.

            Per altra banda, aquests malalts no pareixen haver atribuït mai a l’acte una importància determinant, i això independentment de la quantitat de coits practicats o possibles de practicar, puix el metge igualment s’informa pel general que el major percentatge d’ells ha portat una vida sexual més bé “moguda”, però no per irresistibles impulsos propis, sinó per a exercir una funció de “varó”, perquè això es pareixeria “normal” i perquè “tot el món” té costum de fer-ho.

            U confessa haver mantingut relacions sexuals freqüents per satisfer la seua vanitat; l’altre, per a començar els seus sentiments o complexes d’inferioritat, etc.

            Les relacions que tendeixen no a l’acord en tots els aspectes psicosexuals sinó a la satisfacció de distints fins, solen ocasionar pertorbacions de qualsevol índole. Així, quan els fins no són essencials ni elementals, passen lentament a un segon pla i el poder sexual decreix en igual mesura.

            Eixe és el cas, principalment, dels homes casats que en superar la quarantena veuen disminuir la seua potència eròtica en les relacions conjugals. Estudiant eixos casos de propi, el metge adverteix que la libido del pacient front a la seus esposa està fa temps en sordina, i que si prosseguiren en el seu paper es tractava solament d’accedir als desitjos de la dona o de satisfer la seua vanitat del “matxo”.

            Existeixen molts homes que durant els primers temps del seu matrimoni fan gala de la seua potència viril, realitzant incansablement l’acte sexual. Continuarem.