VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CLXVI)
La darrera setmana ens havíem quedat parlant de l’educació sexual incorporada en el conjunt de l’educació en general.
Ens detindrem ara en l’educació sexual relacionada amb l’edat. En aquesta qüestió i referint-nos a quina edat s’hauria d’imposar l’educació sexual, els estudiosos manifesten que és impossible fixar un límit precís, tenint en compte la múltiple varietat d’individus, grups, famílies races i ambients. Els xiquets més precoços tenen necessitat d’ajuda molt presta; altres, que evolucionen més lentament dins la pubertat, romanen més freqüentment en una espècie d’estat larvari en relació a la seua existència i als seus conflictes conscients. Els qui pertanyen a aquest grup i posseeixen a més a més una gran sensibilitat, poden quedar-se fortament impressionats per una educació biològica concreta perquè la seua evolució psíquica no està en condicions de comprendre i assimilar els coneixements, el que constitueix un dels més ardus problemes per a un pedagog conscient del seu treball. Està fora de tota discussió que l’educació sexual és una tasca natural dels pares, però també resulta notori que desenvolupen un important i perillós paper els errors, la falta d’habilitat i els prejudicis, per la qual cosa la iniciació pels professors i educadors ha de contribuir a posar remei a les faltes comeses pels pares. Respecte a la darrera interrogació, que tracta dels perills d’una educació incompleta o d’una falta total d’educació, és igualment precís mencionar alguns inconvenients. Una actitud hipòcrita i puritana dels pares front a un xiquet de pocs anys sol destruir la confiança necessària al repòs i a la seguretat interior infantil. I no són tants els eventuals desordres de la futura vida afectiva o amorosa de l’individu el que més ha de preocupar-ne, sinó el sentiment actual que el xiquet es forja de què els seus pares el “deixen sol”, pensament que és catastròfic per a l’ànima infantil.
Les sensacions de seguretat, de protecció, indispensables per a una evolució psíquica sana, es perden totalment, i si el xiquet és sensible, obert i inclinat per naturalesa a la confiança, corre el risc de què mai intente comprometre’s amb una amistat, un contacto, un afecte o un amor veritable. El més perillós escoli que es presentarà en aquests casos als pares despreocupats o mancats de preparació serà el de l’onanisme, tan practicat pels xiquets i adolescents normals.
Un lamentable error que solen cometre moltes mares, per exemple, és el no parlar a temps i amb tota claredat amb les seues filles, sobre el fenomen natural que anuncia la seua entrada en la maduresa sexual, és a dir, de la proximitat de les seues primeres regles. La xiqueta està desorientada. Al col·legi troba companyes que ja tenen la menstruació i altres que no la tenen; escolta conversacions en veu baixa, potser una amigueta li haurà fet alguna confidència. I quan descobreix senyals de sang en la roba interna, quasi sempre queda desagradablement sorpresa.
Us donarem ara alguns exemples de la manera com certes persones han experimentat l’impacte psicològic de les primeres regles, segons el Dr. Haire; “o no era tan ignorant en matèria sexual com creiem els que m’envoltaven i sobre tot la meua mare. Amb les amigues, al col·legi, havíem parlat molt de les regles i esperava amb impaciència tindre-les jo, perquè creia que aleshores podria demanar explicacions a la meua germana major, que estava casada, i que les més vagues nocions sobre els homes i la vida sexual s’aclaririen. Arribà el gran dia que vaig poder contar-li a la meua germana el meu secret. Em va acariciar els cabells i em va dir: “Vaja! Ja eres una senyora “hecha y derecha!”. Jo li vaig preguntar: “Ahora ya puedo tener un hijo? No m’havia adonat que ma mare acabava d’entrar a l’habitació i havia escoltat almenys una part de la nostra conversació. En fer la darrera pregunta -allò de “Ahora puedo tener un hijo?”- vaig rebre una forta bofetada. Aquella va ser la primera experiència de la meua vida de “señora”. La meua decepció va ser molt forta, grandíssima”.
Podem donar-vos a conèixer nous relats autèntics. Com ara el següent: d’una xiqueta que acabava de complir catorze anys. Aleshores li va aparèixer la manifestació per primera vegada. Només sabia que tard o prompte li apareixerien les pèrdues de sang, perquè moltes companyes de classe, més joves que ella, les tenien. Començà una nit amb grans dolors. Pel matí va acudir a sa mare, amb el cor palpitant i li va demanar consell. Aleshores ella li va remugar: “Podías haberte dado cuenta antes de manchar la ropa”. La xiqueta pensava que la tractaria com a una xiqueta major, però la seua entrada en el món dels adults es va fer amb disputes i reprimendes, essent per a ella una gran desil·lusió.
Algunes xiquetes tenen la menstruació a una edat primerenca, als onze anys. Són les primeres de la seua edat i no poden aprofitar-se de l’experiència de les seues companyes. Podríem continuar amb altres exemples, com el que segueix: “Tenia a penes onze anys quan vaig notar taques de sang a la roba blanca. Allò em va donar molta por perquè estava convençuda de què era un càstig de Déu perquè jo me masturbava amb freqüència malgrat la vigilància dels meus pares. No m’atrevia a parlar d’això amb ma mare; estava presa d’una angoixa terrible i vaig aconseguir llavar les taques secretament. Però les pèrdues de sang no pararen i al dia següent la roba tornava a estar tacada; no sabia quina cosa fer, ni gosava alçar-me del llit per anar al col·legi. Li vaig dir a ma mare que em trobava malalta i que no em sentia amb forces d’alçar-me. Era cert que sentia violents dolors en el ventre. Quan ma mare em va manifestar la seua intenció de cridar al metge, la meua angoixa augmentà; segurament m’auscultarà, anava a descobrir les meues males accions nocturnes... No em quedava altra escapatòria, havia de confessar la veritat i vaig pregar a ma mare que no li ho diguera a ningú. Em va consolar, prometé guardar el nostre secret, però quan vaig saber que eixes hemorràgies es reproduirien tots els mesos i que eixe era el destí de totes les dones, em vaig indignar. Segons el meu criteri allò era completament injust, perquè als homes no els passa el mateix. Per altra banda, ma mare no va mantenir la seua paraula, perquè no guardà el secret com havia promés. Ho vaig poder endevinar en la mirada de mon pare, en el somriure compassiu, que demostrava que ho sabia tot, la qual cosa em va produir una gran vergonya”.
De la mateixa manera que el lactant descobreix el seu cos observant el món exterior, el xiquet arriba al coneixement dels òrgans genitals masculins i femenins. Cap “ninyera” experimentada ignora aquesta classe de jocs infantils, i un gran nombre d’adults, si són honrats o adolescents practicaren poc o molt aquests jocs d’onanisme. Això ha estat científicament establert. I aquí tallem aquesta història, traduïda a la nostra llengua. Continuarem.