VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CLXXVII)
Ens havíem detingut la darrera setmana parlant dels gàmets mascles i dels femenins i d’algunes conversions, tot molt complex. Continuarem transmetent el que ens diuen els documents al nostre abast. Direm ara que en produir-se la divisió d’aquests gàmets la fórmula dels gàmets femenins (òvuls) serà sempre de 22X i l’altra meitat de 22Y. Al moment de la fecundació poden ocórrer els següents casos: que un òvul 22X siga fecundat: a) per un espermatozoide (22X): b) per un espermatozoide (22Y). En el primer cas, l’embrió completarà la fórmula 44XX, i serà una xiqueta; en el segon, la seua dotació serà de XXXY, i naixerà varó. Els òrgans sexuals estan destinats a la perpetuació de l’espècie. L’aparell genital és l’únic del ser humà que es diferencia en els dos sexes, una cosa que no ocorre en els altres aparells d’ambdós organismes, que són idèntics. L’aparell genital està exclusivament destinat a la conservació de l’espècie, mentre que els restants aparells, sistemes i òrgans del cos tenen com a missió la conservació de l’individu. Aquesta afirmació, totalment certa respecte a la dona, no ho és tant si es considera des del punt de vista masculí. En efecte, encara que la naturalesa sembla assignar a la dona la missió quasi exclusiva de conservar l’espècie, l’home, en canvi, pareix millor dotat per conservar i protegir els sers que li han sigut confiats: esposa i fills, limitant-se, pel que fa a la perpetuació de l’espècie, a proporcionar l’element fecundant. Simbòlicament fins i tot la localització dels òrgans genitals -que ocupen en la dona la porció central del seu cos, i que no són més que un apèndix en l’home- venen a confirmar esta idea. Per altra banda no cap la possibilitat de parlar, en l’home, de veritables òrgans sexuals interns, ni molt menys de fenòmens comparables a la menstruació o l’embaràs, que constitueixen en la dona l’essència mateixa de la seua naturalesa sexual.
ÒRGANS SEXUALS MASCULINS
La característica més important del sexe masculí és la presència dels testicles, que són els òrgans productors de les hormones masculines i dels espermatozoides, és a dir, de les cèl·lules mòbils que són necessàries per a la fecundació. Els espermatozoides requereixen unes secrecions peculiars que són necessàries per a la seua vida i també uns conductes de sortida que els permeten desplaçar-se des del si del testicle a l’exterior. Les secrecions es produeixen en les vesícules seminals i en la pròstata, i els conductes venen representats per “l’epidídim”, la uretra i el penis, que és l’estructura que permet que els espermatozoides siguen introduïts en la vagina.
TESTICLES I ESCROT
Els testicles són dues glàndules ovalades que es troben allotjades a l’escrot, bossa recoberta de pell, generalment prevista de “vello”; habitualment flàccida, està recorreguda per multitud de fibres musculars que li permeten relaxar-se i contraure’s, per exemple, en ser sotmeses a la influència dels canvis de temperatura. Amb el calor, la bossa s’escampa, amb el fred es contrau; d’eixa manera s’aconsegueix que els espermatozoides gogen d’una temperatura estable -necessària per a la seua vitalitat- al si del testicle. Aquesta bossa es troba dividida en la seua meitat i en sentit vertical per una paret de teixit conjuntiu mesclat de fibres musculars i en cada una de les seues parts es troba una glàndula o testicle. L’esquerra sol ser un poc més gran i penja lleugerament més que la dreta.
Els testicles miden uns 4 cm. de llarg per 2 a 2,8 d’ample, variant el seu pes entre 12 i 28 grams; la seua consistència és dura. Seccionats en sentit longitudinal s’observa que el seu interior està tabicat i existeixen nombroses “celdilles”, contornejades finament per uns canalículs denominats “túbuls seminífers”. Aquests conductills” o túbols seminífers, que sols poden visualitzar-se amb el microscopi, formen una xarxa molt densa que ompli la totalitat de la glàndula i van unint-se a altres fins formar un total de 10 a 15 conductes majors que s’anomenen “deferents” i aboquen el epidímim del qual parlare, més avant. Si poguessin enrotllar-se, aquests túbols formarien un conducte del grossor d’un cabell i amb una longitud d’un quilòmetres i mig. Els túbuls somnífers estan revestits d’un capa de cèl·lules que contínuament se multipliquen i es transformen en espermatozoides, o siga que en este revestiment és on es formen les cèl·lules reproductores masculines. En canvi, a la part intersticial del testicle, és a dir als espais existents entre els conductillits, es forma l’hormona sexual masculina.
ELS ESPERMATOZOIDES
Els espermatozoides són unes cèl·lules menudíssimes sols visibles amb el microscopi, perquè meiden del 1/50.000 a 1/60.000 de mil·límetre, previstes d’un cap pla i punxós la forma del qual recorda la d’una pera; a continuació es perfila el cos que serveix d’intermediari a una cua desproporcionadament llarga dotada d’uns moviments vibràtils molt ràpids. La morfologia dels espermatozoides és variable i existeixen nombroses variants del model fonamental.
Els espermatozoides es troben allotjats, en nombre incalculable, en la complicada xarxa dels túbuls somnífers; cal saber que una sola ejaculació normal conté de 400 a 700 milions, de manera que en el curs de la vida d’un home es produeixen milers de milions d’aquestes cèl·lules; així com la dona naix amb un nombre determinat d’òvuls preformats, nombre que és impossible modificar durant la vida de la persona, l’home produeix els espermatozoides de manera continuada i en xifres astronòmiques. Si reflexionem sobre el fet de què normalment és un sol espermatozoide el que aconsegueix fecundar l’òvul en un cas donat, no sabem què admirar més, si el procés de la naturalesa que tan generosament ha previst els mitjans de fecundació, o l’inconcebible disbaratament que la seua previsió significa, comparat amb el seu objectiu unitari. Comparativament també, en el món vegetal s’observa eixa superabundància en la producció de cèl·lules reproductores, perquè el pol·len de les plantes es produeix en quantitats enormes amb la finalitat d’assegurar la reproducció en uns pocs casos; el mateix passa amb les llavors que es produeixen en grans números perquè sols unes poques arriben a fructificar. En el regne animal i amb escales més baixes que la dels sers humans, es produeixen, per exemple, ous amb gran abundància, com passa amb els peixos, dels quals sols una part seran fecundats i dels fecundats uns pocs arribaran a desenrotllar-se fins l’estat d’animal adult. Amb eixes mesures, la naturalesa assegura la perpetuació de les espècies i evita la seua desaparició.
Mentre se troben en el testicle i en l’epidim, els espermatozoides no gaudeixen de mobilitat pròpia, independentment, sinó que són empenyats pels que es van formant i mitjançant les contraccions rítmiques d’aquests òrgans. Continuarem.