VICENT BALAGUER/ Els Quatre Cantons: Sobre sexe i prostitució (CCIII)

La darrera setmana ens havíem detingut parlant de “La píldora per al matí següent”.

            Continuarem ara amb l’ampliació d’aquest tema. Haurem de dir que l’objectiu de les trompes està en mans de les trompes. I que, ràpidament, aquestes, eliminen qualsevol òvul que les haja aconseguit i haja sigut fecundat. El primer que va cridar l’atenció de què les últimes fases o etapes de l’òvul havien de ser controlables a la manera anàloga al que passa en l’ovari fou el Dr. M. C. Chang, un xinés nord-americà. Experimentant amb conills, va observar que per a que un òvul fecundat s’implantara en la matriu era precís que portara com a mínim 24 hores de permanència en la trompa. D’ahí va deduir que les trompes de Falopio no actuen com simples tobogans que condueixen l’òvul a la matriu. Quelcom més ha d’ocórrer-li a l’òvul fecundat, i per a això es requereix un temps determinat. Per tant, per evitar un embaràs va pensar que possiblement fora suficient alterar un tant el temps de transport. Era necessari fer-lo passar més de pressa per la trompa.

            Junt amb Pincus, assaltaren cents de productes hormonals, arribant a la conclusió que el que millor resultats prometia era el etinil-esrradiol. No sols actua sobre rates i conills, sinó també sobre les mones, fins i tot, en dies després de la fecundació, evitant l’embaràs en un cent per cent dels casos.

            Així estaven les coses quan el Dr. John McLean, professor de ginecologia de l’escola mèdica de la universitat de Yale va mamprendre, a principis de 1966, les primeres proves d’aquest mètode amb dones.

            Les seues primeres pacients foren xiques que havien sigut agredides i violades en la gran jungla humana que és Xicago: cap d’elles va quedar embarassada.

            Això va encoratjar al Dr. Morris per a efectuar una altra sèrie de proves, del resultat de les quals va informar en abril de 1967 al VIII Congrés Mundial de Planificació Familiar, a Santiago de Chile. Era un balanç d’èxits: en més de cent tractaments amb dones compreses entre els 13 i els 41 anys, no s’havia produït un sol cas d’embaràs.

            “La nova píndola per al demà següent”, que rebia d’aquesta manera el seu baptisme, va ser acollida en els periòdics amb grans titulars. Clar que per a les dones casades, que necessiten una protecció permanent, aquesta novetat no representava quasi res. Havien de prendre una píndola durant tots els dies fèrtils del cicle en lloc de les 21 píndoles dels preparats anovulatoris coneguts. L’avantatge era que havien de prendre-les durant menys dies. Però al mateix temps el risc d’error augmentava considerablement.

            Amb les solteres la cosa era diferent. Una xica que vulga a hores d’ara per a totes les eventualitats, ha de prendre un mes darrera l’altre les píndoles de rigor, tant si l’amor ve com si no. “Les píndoles per a després” nord-americanes fan innecessària aquesta prevenció. D’avui endavant, qualsevol xica que inesperadament quedarà en cinta, podria “a la mañana siguiente” recuperar la seua tranquil·litat a la farmàcia més propera.

            Encara estaven les planificadores de la família congratulant-se per eixe esdeveniment forçosos, quan els suecs anunciaren sobtada i inesperadament que s’entrava ja en la següent fase de la química anticonceptiva: la d’evitar la concepció quan ja és cosa notòria que “hi ha alguna cosa notòria que evitar”.

EL CONTROL DE LA MATRIU

            La notícia de l’èxit va vindre de la Ferrosan Werke, a Malmoë, on la casualitat va voler que el jove científic doctor Einer-Jensen es trobara davant de la substància meravellosa: “la píndola per al mes següent”.

            El Dr. Einer-Jensen formava part d’un equip que perseguia un objectiu totalment distint: trobar una medicina contra el càncer de matriu. Havia ja provat centenars de substàncies, amb fastigosa rutina, sense trobar el remei desitjat. Però en el seu lloc va descobrir alguna cosa molt més emocionant.

            Això va passar amb el cobai 634. La substància F6103, injectada a eixe conillet, no s’havia distribuït per tot el cos de l’animal com va ocórrer amb milers de congèneres seus sinó que es va concentrar, com atreta per una força màgica, en un sol punt: l’ovari.

            Davant d’ açò que es pressentia com quelcom molt important, s’organitzà un programa de gran abast. Es va experimentar durant temps i en el major secret, fins que la singular substància que de forma tan convenient es fixava als ovaris es va revelar com el anticonceptiu ideal. Tant, que fins i tot, resultava inquietant.

            La píndola anticonceptiva corrent sols actua si l’òvul es troba a l’ovari. La píndola nord-americana “para la mañana siguiente” sols pot fer quelcom mentre l’òvul fecundat es troba a la trompa. La nova píndola sueca, en canvi, actua fins i tot, en el cas de que l’òvul fecundat haja arribat al punt que constitueix el seu objectiu: l’úter.

            L’acció de la superpíndola sueca consisteix simplement en transmetre a l’ovari una ordre naturalment falsa: “no estamos embarazadas en absoluto”. Amb això, l’ovari suspèn immediatament la producció de progesterona, l’hormona de l’embaràs. La manca de progesterona significa per a la matriu “un alto en las operaciones”. A partir d’aleshores no dona absolutament res al minúscul embrió que allí anava a desenvolupar-se. La capa alimentària és expulsada com un flux de menstruació normal, i amb ella el que era ja el germen reconegut d’un futur ser humà.

PSICOLOGIA DE LA SEXUALITAT

            L’amor ai, l’amor...! Tema etern l’amor. Fisiòlegs, psicòlegs, filòsofs i poetes s’han esforçat en definir-lo, sense que fins ara haja deixat de ser un enigma. Simple comunió afectiva per alguns, és per a altres un èxtasi, un anhel irreprimible de superar la “ruptura” entre els dos sexes, de tornar en un somniat futur al “tot” harmoniós i complet del que ja és fugaç anunci l’acte sexual perfecte. Per als més prosaics, l’amor és sol un estat patològic, un assumpte d’hormones, un augment de l’afectibilitat interna, la fixació d’un desig i, inclús, una intoxicació, lenta o aguda, de l’organisme per la secreció de les glàndules sexuals.

            En l’únic en que sí estan tots d’acord és en què l’amor ofereix dues vessants: la física i l’espiritual, ambdues imbricades constantment de tal forma que els símptomes psicofísics que produeix no poden ser diferenciats. Algunes qualitats físiques determinen, malgrat tot, certes disposicions anímiques, en tant que altres qualitat psíquiques tenen la seua acció determinant sobre l’estat físic, justificant així l’observació de Stekel, segons la qual “l’amor és la millor medicina que tot ho cura”.

            I és que el veritable amor resideix en la mútua adaptació entre dos sers íntimament complicats, diferents i essencials antagònics. Continuarem.