Vicent Gavarda aborda la repressió durant la Guerra civil i la postguerra en el Cicle de Memòria Històrica 2023 de Pego

El IV Cicle de Memòria Històrica organitzat per l’Arxiu Municipal i la Regidoria de Cultura de Pego s’ha iniciat amb la conferència de l’historiador Vicent Gavarda “Cercant la memòria del record entre xifres, dades i fosses”.

        La ponència ha estat introduïda per la responsable de l’àrea, Laura Castellà, per a congratular-se de la presència a la Casa de Cultura del municipi d’un dels autors que suposa una autoritat en l’estudi de la repressió del conflicte civil i la postguerra emmarcada en una de les activitats de difusió històrica coordinades per l’arxiver Joan Miquel Almela a qui ha agraït la seua disposició per a donar-li continuïtat. Aquest últim ha fet pública la satisfacció per a que un autor de referència a l’hora d’abordar les conseqüències de la guerra i la postguerra en un obra com “El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956)” que, al seu entendre, suposa un compendi d’ambdós fenòmens avalat pel pròleg de reconegut historiador Paul Preston.

11.049 VICTIMES MORTALS DELS DOS BÀNDOLS

El prestigiós autor ha advertit al vora centenar de persones congregades que la seua entrada en la temàtica  es produira de forma accidental arran d’escometre un treball d’història econòmica en uns temps on ni es somniava que la memòria històrica acabara sent matèria de facultat.

“Aleshores ni havien xifres ni noms, i estava far de portar flors als meus familiars al cementeri i trobar-me en unes tombes anònimes que no sabia de qui eren” ha justificat per a explicar que a partir de la història oral local de la seua paterna natal el va portar a descobrir en el registre civil que la documentació de les defuncions resultava exageradament superior a la de batejos i matrimonis. Aquesta circumstància el va motivar a aprofundir en el tema fins a elaborar una tesi de llicenciatura en 1985 que, una vegada publicat un extracte en la revista El Temps, va fer que, segons ell “eixe any per Tot Sants anara més gent al cementeri portant la revista que amb flors”.

No obstant, ha assenyalat de dins dels treballs de recerca al llarg dels anys s’ha vist obligat a canviar el xip, primer a partir de l’estricta documentació i ,una vegada superada, amb el contacte amb els familiars de les 11.049 víctimes mortals.

DIFERÈNCIES ENTRE LES FOSSES COMUNES

Gavarda s’ha congratulat de que el moviment memorialístic arrelara a partir de 2004 anys fins a fer-lo entrar com a professor associat a la Facultat d’Història a la Universitat de València. Des d’aquest càrrec, ha participat en intervencions directes en unes exhumacions de cadàvers que, segons destaca “a diferència de la repressió en zones com Andalusia o Castella-Lleó on es deixen les restes pels bancals i cunetes, la majoria de casos en el País Valencià els afusellats estan dins dels cementeris ja siga en un nínxol o be en una fossa comuna”.   

A banda, ha fet una comparativa de les diferents tipologies de fosses comunes a partir de les de Paterna, Castelló o Alacant, de les quals la documentació també difereix. Les primeres, segons ha detallat, van ser excavades a pic i pala a gran profunditat per tal de depositar els cadàvers per capes separades per la calç; mentre que les del cementeri de la Plana s’habiliten de forma rectangular a poca profunditat i les de l’alacantí amb quadricula.

CONÈIXER LES DOS PARTS DE LA HISTÒRIA

        Així mateix ha indicat que el procés d’exhumació de les fosses per a escometre amb garanties requereix comptar amb un equip interdisciplinar integrat per arqueòlegs, historiadors, restauradors, fotògrafs i, sobre tot antropòlegs físics-forenses encara que, segons ha remarcat “el dia d’obrir una fossa es el que més expectació genera amb la presència de polítics per fer-se la foto”.

        Al seu judici “falta educar a la gent en la necessitat de preservar i conèixer la memòria en un país que és el que més feina feta en exhumacions en els últims deu anys”. En això, ha posat de relleu les intervencions practicades per a recuperar més de 2.200 cossos al llarg i ample de tot el territori valencià, dels quals tan sols el 15% han quedat identificats.

        “Jo vaig començar la meua carrera no més coneixent una part de la història, i el que no es pot fer ara es pegar-li la volta a la truita coneixent no més l’altra part perquè eixa truita té dos cares i víctimes en va haver durant la guerra i després de la guerra pel que no  podem recuperar una memòria històrica sense considerar a unes i altres” , ha conclòs.