La declaració de Patrimoni Cultural Immaterial del Ministeri agafa les societats musicals en hores baixes

La declaració de Patrimoni Cultural Immaterial del Ministeri agafa les societats musicals en hores baixes

Les bandes tornen a reprendre els assaigs amb el desig de poder xafar prompte el carrer

Que la cultura travessa moments difícils és un fet. Restriccions, cancel·lacions d’actuacions, suspensió de festes, tancament de sales... La pandèmia passa factura a les manifestacions culturals i, entre elles, a la música. Els valencians podem presumir de tindre un dels fenòmens sociomusicals més important del món: les societats musicals. El Ministeri de Cultura les declarava fa només unes setmanes Manifestació Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial, un reconeixement que arriba en un temps complicat però que ens ha de fer reflexionar sobre la importància d’este fenomen sociomusical que potser moltes vegades no rep la consideració que es mereix. Perquè les societats musicals i la seua cara més coneguda, les bandes, fan alguna cosa més que música.

        A la Marina Alta poden presumir d’elles municipis grans i menuts. Hi ha 23 societats musicals federades repartides en 21 pobles que agrupen 1.500 músics. El Verger i Gata en tenen dos i la de La Rectoria, que també es troba entre les més joves de la comarca, agrupa músics de cinc pobles. Totes elles juguen un paper important pel que fa a la difusió i l’estima per la música i la formació musical, però també un paper cohesionador de la societat. “El que ocorre ací no ocorre en cap altre lloc del món”, diu Manolo Berenguer, president comarcal de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana (FSMCV).

Berenguer recorda que l’origen d’este moviment únic en el món són les bandes de música. La seua evolució en el temps ha donat pas al naixement d’altres agrupacions, amb directors i activitats diferents, al si de les societats musicals. És el cas del Centre Artístic Musical de Xàbia -que ell coneix bé perquè fa tretze anys que és el president i on s’han configurat quatre formacions distintes: la banda, la banda jove, l’orquestra i l’orquestra jove- i d’altres societats on s’han gestat per exemple cors o big bands, explica.

        Part de culpa la tenen la tradició musical dels valencians i el lligam de la nostra cultura amb la música. “Les bandes sempre han estat ahí” -diu el president comarcal- i conforme han anat creixent les societats musicals han anat aportant més opcions musicals als pobles”. Tanta activitat -es treballa tot l’any, hi ha actuacions de carrer i en sales tancades i també un important treball de formació (1.800 alumnes en les escoles de música de la comarca- resulta “inimaginable” en altres llocs del món per vàries raons. Cita entre altres coses “la idiosincràsia de la gent, la nostra cultura i el fet de viure molt al carrer”. Tot això fa que els intents per exportar el model no siga fàcil.

        Manolo Berenguer remarca la funció socialitzadora de les bandes, amb famílies senceres que s’impliquen des del primer moment, i en el foment de les relacions intergeneracionals. “Xiquets de 12 i 13 anys donen la seua opinió i respecten la de músics que en tenen 80, i a l’inrevés” -comenta el representant de la FSMCV- “i això és molt bonic i enriquidor per a tots”.  Destaca també que és un moviment social “molt gran i molt arrelat”, i posa com exemple dos bandes que han estat d’aniversari en temps de pandèmia: la Unió Musical de Gata, que va complir 100 anys el 2020, i la Unió Musical La Primitiva de Castell de Castells, que en celebra enguany 150.

        La crisis del coronavirus ha deixat les societats musicals sense la seua principal font de finançament, les actuacions, imprescindibles per poder mantenir tota la infraestructura (nòmines de directors, oficines, treballadors, manteniment d’instrumental i demés). “La pandèmia ens ha deixat xafats”, assegura Berenguer, i com molts altres, han hagut de reinventar-se. “Nosaltres no rebem subvencions dels ajuntaments com els clubs esportius -precisa-, els consistoris ens tenen com a proveïdors de serveis”. És a dir, cobren per les actuacions.

El problema no és només econòmic, “estem passant-ho també malament a nivell social, es perd la rutina, la gent es desmotiva, es desconnecta”. “Quants músics quedaran després de tot això?”, es pregunta.

Els assaigs han estat suspesos durant mesos per la situació sanitària. Algunes formacions han començat en el mes de març a reprendre’ls en grups reduïts. L’Agrupació Musical La Rectoria tenia previst fer-ho ahir divendres. Fundada l’any 2004, està integrada pels cinc pobles d’esta subcomarca: Benimeli, El Ràfol d’Almúnia, Sanet i Negrals, Sagra i Tormos. Nasqué de l’Escola de Música de Benimeli com un grup instrumental que acabaria convertint-se en associació musical. “Hem arribat a ser 40 músics, jo el més vell”, comenta el president, Antonio Perelló. Ara en són poc més de 25. Com ell diu, “són hores baixes”. Només faltava la pandèmia. La majoria dels integrants són estudiants que en arribar als 18 anys “se’n van a la universitat i no tornen”. Potser la falta de tradició bandística influeix també en el descens de músics perquè alumnat a l’escola de música, que és municipal, no li’n falta.

Ell toca el trombó de vares “per culpa de les meues filles”. Foren elles qui s’iniciaren en la banda, ell les acompanyava, li agradava la música i va acabar apuntant-se a solfeig. “Amb 45 anys i sense nocions em vaig enganxar”, confessa. Ara, amb 62, canta també en el Cor de La Rectoria i presumeix de tindre una bona relació amb els més joves de la banda. L’edat, com ell diu, no és un impediment per entendre’s ni per poder fer festa junts. Confia que l’aire nou que ha donat Vicent Vives, en la direcció de la banda des de fa 4 anys, atraga nous músics. “No m’imagine que puguera arribar a desparéixer”, diu Perelló.

El de l’Agrupació Artística Musical de Dénia és un cas diferent. Entre els seus 80 músics figura Josep Pastor, president de l’entitat. La seua relació amb la banda es remunta a 1978, quan tenia 10 anys i començà a estudiar música amb Josep Sendra. Son pare també va ser músic de la banda. I també ho són la seua dona i els seus cunyats. Formar part de l’agrupació li ha permés gaudir de la música però també compartir, aprendre, relacionar-se i fer amics, a més de trobar parella, com hem dit. Destaca el paper de les escoles, “que han evolucionat molt i fan una tasca molt gran”. Anima la gent que no ho ha fet a acostar-se a la música i gaudir d’ella. En l’Escola de Música Manel Lattur de Dénia, que el curs passat superava els 500 alumnes, hi ha lloc per als més menuts, per a les persones amb capacitats diferents i per als adults perquè, com ell diu, “mai és tard per intentar-ho”.

Pastor lamenta però que no es valore suficientment el paper del músic amateur, “encara que les coses poc a poc van canviant”, i que les societats musicals no reben el recolzament suficient per part d’algunes institucions. Sembla, diu Manolo Berenguer, que alguns no tenen clar que les societats musicals valencianes són Bé d’Interés Cultural des de l’any 2018, com els castells. I fa la següent reflexió: “Si tingueren un castell al seu poble, ¿el deixarien caure?”.